o sé si Mariano Rajoy s'adona que la seva apel·lació al vot de la gent normal és molt arriscada. Abans de res, perquè ha demanat el vot dels "éssers humans normals", com ell mateix va dir no sé on, i quan un polític demana una cosa així, un es planteja la inquietant possibilitat que alguna vegada hagi rebut el vot majoritari dels éssers humans anormals, siguin qui siguin o hagin fet el que hagin fet. Però sobretot aquesta apel·lació a la normalitat resulta estranya perquè és impossible saber què és una persona normal i qui decideix què és normal i què no ho és. A prime?ra vista tots som normals, però si es pogués esbrinar el que somiem o desitgem, o el que alguna vegada hem desitjat fer, o fins i tot el que hem arribat a fer enca?ra que ningú més sàpiga que ho hem fet, ningú o gairebé ningú podria ser consi?derat normal. Començant pel mateix Rajoy, per descomptat, i acabant en cada un de nosaltres. Fa molts anys, després de remuntar el riu Congo en un vaixell que es deia Roi des Belges, Joseph Conrad va escriure que l'únic que garantia la nostra existència de persones normals era que visquéssim en un lloc on hi hagués un carnisser en una cantonada del carrer i un policia en l'altra, perquè si no era així i ningú ens vigilava ni ens impo?sava una determinada forma de conducta, ningú podia saber com es comportaria ni què faria amb la seva vida (i el cas del terrible senyor Kurtz havia estat possible per haver viscut massa temps en un lloc on no hi havia policies ni carnissers, encara que sí caníbals i traficants d'ivori). I el mateix Conrad, que semblava una persona molt normal i respectable, es va disparar un tret al pit quan era jove perquè havia contret massa deutes de joc, encara que va aconseguir salvar-se de la ferida i després el seu oncle li va pagar els deutes. Era una persona normal quan va fer el que va fer? O hauria estat més normal engegar-se un tret al cap en comptes d'engegar-se'l al pit? Ningú no ho sap.
Dic això perquè la normalitat és un concepte que és gairebé impossible de definir. I si ser normal és fer el que fa molta gent o fan molts dels teus amics i coneguts, hi ha molta gent normal entre els jihadistes que combaten a Síria o entre els sicaris dels cartels mexicans de la droga, i potser l'anormal sigui oposar-se a ells o negar-se a fer el que ells fan. No oblidem que Günter Grass, que acaba de morir, va reconèixer que quan era jove, als anys 30 del segle passat, el més normal al seu país, Alemanya, era deixar-se seduir pel discurs incendiari i diabòlic d'Adolf Hitler, ja que "creure en ell no cansava, era molt fàcil". El mateix Grass va acabar allistant-se durant uns pocs mesos en una unitat de tanquistes de les Waffen SS, i si ens atenim al seu cas, cal concloure que hi va haver milions de persones normals que van fer o van pensar el mateix que ell, per contrast amb el mínim grup de persones estudiants cristians, uns pocs sindicalistes, uns pocs testimonis de Jehovà que no van voler deixar-se seduir pel discurs d'Hitler i van fer tot el possible per combatre'l. Ara pensem o més aviat volem pensar que els normals van ser els que es van oposar a Hitler, però la trista realitat és la inversa: no van ser els normals, sinó els anormals, els que es van negar a deixar-se arrossegar per la facilitat seductora del discurs de Hitler. I els anormals van ser molt pocs, poquíssims.
Si es reflexiona una mica sobre aquestes coses, és difícil saber quina mena de normalitat té Rajoy al cap o en quins termes la concep. Perquè si un se sent estafat per una situació econòmica que no és tan bona com se'ns vol fer creure, i viu angoixat per la seva feina o pel seu sou cada vegada més precari, el normal no és votar encantat a Mariano Rajoy, sinó buscar una alter?na?tiva que no consisteixi en la seva mateixa política ni en les seves mateixes idees. Encara podria ser que actuar així no sigui de persones normals, sinó d'éssers humans anormals o fins i tot patològicament anormals, i el normal sigui que uns ciutadans maltractats i desconfiats i cansats i avorrits votin amb entusiasme a qui no ha fet gairebé res per evitar el maltractament ni la desconfiança. Pot ser. Però llavors, ¿qui són els normals i qui els anormals? Misteri absolut.
