Abord d'una pantalla, la gent viu les presses de l'instant. Amb els dits pujant i baixant la ràpida velocitat de la vida, sense degustar les pauses, el plaer d'extraviar-se dins el temps per succeir en una altra part. A soles amb les sedes del silenci, davant de les pàgines del mar sobre les quals escriure un poema, un somni, una fugida. O dins el so de la pluja, en el qual descobrir les cendres d'un crit trencat del cel o què es vessa dels núvols quan la seva luxúria. Existeixen aquests amagatalls i troballes dins de la vida mòbil que habitem? Avui dia no es filtra el temps ni es busca gaudir la seva naturalesa fugissera. La gran majoria ho consumeix superficialment, saltant vertiginosament d'una informació a una altra. La gent ha oblidat que en la lectura de bons llibres, en la conversa oberta amb nosaltres mateixos i amb l'altre, en l'amor i les seves estacions, a la feina i/o vagabundejant pel pensament, trobem la nostra identitat, idees clares que en el real som reals i irrepetibles. A l'altre món, el digital, el tecnològic, en què cada dia més gestionem el nostre jo i les nostres relacions, som fantasmes binaris i en ziga-zaga. Aïllats, sense adonar-nos-en, en un món il·luminat ininterrompudament, en permanent exposició i visibilitat, on res d'allò íntim pot romandre ocult o en l'àmbit privat.

Ho veig cada dia. Al metro, a l'autobús, a les cafeteries, en restaurants. Fins i tot en els cinemes. Gent envoltada de gent, amb el clatell immers en la pantalla i l'atenció captiva i abstreta, en lloc de parlar-se amb la mirada, seductors, còmplices, a refugi, davant de la mirada de les seves parelles, dels seus amics, d'una altra persona sobre la qual trobar la manera d'anomenar-la pel seu nom o dibuixar un somriure amb el qual citar-se un altre dia. Fins i tot quan es parlen, comensals, en reunions de treball o en instants evasius, el fil de les seves paraules és discontinu perquè estan vigilants, disponibles per contestar. Ni tan sols s'adonen de les ridícules expressions que se'ls posen a la cara mentre fan surf per la hiperconnexió. Només els falta murmurar les carícies a través de les pantalles. Tot arribarà.

Espanya és al capdavant de la Unió Europea en nombre de smartphones (23 milions). Només el 24% dels espanyols prefereix comunicar-se en persona; el 35% opta per la missatgeria instantània i el 33,5% truca per telèfon. Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) revisem el telèfon intel·ligent unes 150 vegades al dia; el 48% dels espanyols assegura estar contínuament pendent del WhatsApp, o d'una altra aplicació similar; el 87% el té al costat les 24 hores i un 80% confessa que el primer que fa a l'aixecar-se és mirar el telèfon. Uns quants més també ho fan cada vegada que es desperten durant la nit o quan van i vénen del lavabo a la meitat de la nit, on la son és precisament la millor de les pantalles.

L'addicció tecnològica ataca sobretot els més joves, els anomenats nadius digitals, que consulten fins a 150 vegades al dia els seus dispositius electrònics. Fa poc la University College de Londres va publicar un estudi indicant la seva incapacitat d'analitzar informació complexa en ser més propensos a llegir a corre-cuita i de forma més superficial.

L'últim baròmetre del CIS assenyala que la meitat d'espanyols no va comprar cap llibre el 2014 i que el 35% no llegeix mai. Unes dades que certifiquen aquesta nova manera de llegir la vida i respondre sense aturar-se un instant a reflexionar. No és estrany que l'empobriment mental que comporta, vinculat a l'estrès de la immediatesa del temps i de les conviccions que s'amaguen, produeixin que un alcalde digui que les dones com més nues, més elegants, per exemple. Una ridícula frase que es converteix en agressió verbal i que certifica la sensibilitat cultural de la nostra classe política.

Fa la sensació que la pressa i la interconnexió certifiquen el prestigi. Si un està molt ocupat és un bon professional. No obstant això, les presses del temps ens emmalalteixen, i no deixen d'aparèixer patologies. La nomofòbia n'és una, la por de no tenir a sobre el mòbil o a patir l'absència de senyal. Les dificultats de concentració, la inestabilitat anímica, i la por d'estar desconnectats, figuren entre els símptomes. També hi ha la síndrome de la trucada imaginària, que afecta el 80% dels usuaris de telefonia mòbil que creuen haver rebut una trucada o estan convençuts que el telèfon ha vibrat. No és estrany que apareguin empreses, com Desintoxicació Digital, que intenten que els seus clients abandonin l'hàbit d'estar tot el dia mirant el mòbil almenys durant el cap de setmana, a través del contacte directe amb la natura. I per l'altre costat, hi ha les persones que se senten excloses o avergonyides, laboral i socialment, si no tenen un últim model tecnològic amb el qual participar en l'orgia de la comunicació.

Quan la vida es converteix a córrer d'un costat a l'altre, sense saber a on es va ni per què s'hi ha anat, i en què la identitat, la popularitat o l'èxit depenen de la hiperpresència digital, és lúcid pensar que l'important és estar a gust amb la nostra vida i créixer d'una altra manera més enriquidora. No és estrany que sorgeixin veus defensant el benestar de la vida analògica o declarant-se amishs tecnològics. També els que, igual que el difunt Omar Sharif, vam decidir viure amb intensitat cada instant com si fos l'últim, però sense pressa per extingir la seva màgia i la seva bellesa.

El dret a triar el ritme de vida i la seva autenticitat és un preuat signe de coneixement i llibertat.