La candent qüestió catalana es viu amb molta més intensitat en terres valencianes que a la resta del país. Malgrat els silencis i dels tuits esborrats cap a l'espai sideral. Resulta obvi. No calia que Raimon-Ramon Pelegero, nascut al carrer Blanc de Xàtiva fa 75 anys, ja!- es posicionés en contra de la independència per posar en evidència una qüestió que batega a València des de la transició. Des dels anys 60 per ser més precisos, quan van començar les pintades solitàries però ben visibles: «Parlem valencià». Al llarg d'aquest temps transcorregut hi va haver qui es va apuntar al reduccionisme, com Josep Guia-«és molt senzill»- i hi va haver qui escoltava xiuxiuejar el pope, Joan Fuster-«poc a poc?»-, mentre l'assagista de Sueca dissimulava el seu suport al socialisme possibilista de Joan Lerma i el paquebot dels nacionalistes al PSPV es deixava a la deriva. En poques paraules, l'esdevenir contemporani del nacionalisme valencià ha circulat en sentit contrari al català. Mentre aquest últim ha viscut enaltit fins, efectivament, fer un cop més el pas decisiu en el seu repte amb l'Estat central, el valencià ha anat adaptant-se a la realitat, modificant paraules d'excessiva semàntica i conceptes ideològics per batallar a les trinxeres de la política minoritària.

Els nacionalistes valencians estaven condemnats, segons la teoria, a ser d'esquerres o no ser, però després van virar cap a Conver?gèn?cia, i van arribar a governar en algunes ciutats de la Marina -el vòrtex històric del Bloc- fins i tot a Castelló, on hi va haver fins i tot martingales amb el Partit Popular de la Plana. I sempre van tenir el favor de la universitat, administrant empirismes. Res compa?ra?ble, però, a la recent empenta que els ha portat al govern de la Generalitat i de la irreduc?ti?ble i fallera ciutat de València. Ningú ho va poder imaginar. D'una manera inevitable, la responsabilitat del poder ha accelerat aquest procés de mutació en la retòrica polí?tica. Els esdeveniments a Catalunya precipiten la necessitat de puntualitzar i matisar els objectius i el lloc que els nacionalistes ocupen al sud, i dels socialistes també. Els dos grans animals polítics que estan ara en joc, Ximo Puig i Mònica Oltra, als quals se suma de tant en tant Joan Ribó, es declaren també contraris a la independència catalana, consideren arcaiques les batalles pels colors de les banderes i afinen els experiments immersors en l'educació pública. Apaguen focs i frenen les bases, a les quals sempre cal contenir quan no s'està a l'oposició. Puig, fins i tot, ha intentat mediar amb l'inefable Artur Mas acudint a visitar-lo durant les vacances a Es Mercadal.

Compromís espera, òbviament, que s'aclareixi el tauler català per resoldre les seves cruïlles, que no són poques. Només cal recordar amb quina pesada digestió es porta el projecte de coalició amb Podem, els recels cap a l'indub?ta?ble lideratge d'Oltra o les històriques aliances europees amb altres nacionalistes ara irredempts. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions el 27S, la vida política catalana augmentarà de tensió i portarà molt temps i molt ansiolític tranquil·litzar-la. Aquests moviments tel·lúrics seguiran creuant el Sénia a través dels espais naturals però resulta evident que fins i tot els simpatitzants valencians de la causa sobiranista catalana hauran de deixar anar bona part de llast en qualsevol dels escenaris. Aquest era el missatge de Raimon.

Quan el PSPV va accedir a la governança dels valencians sls 80 ja hi va haver un exercici de modulació extraordinari respec?te dels entusiasmes de la transició, aquells dies «de dalt a baix». El mateix PP valencià, des de l'altra riba, va temperar les seves fúries antinacionalistes i fins va assajar un intent de valencianisme sui generis i fallit amb Francisco Camps. Els mateixos empresaris hegemònics sospiren moltes tardes a les llotges de Mestalla i les terrasses de Gran Via amb un partit a l'estil PNB o CiU per cantar-li les quaranta als poderosos lobbys assentats a Madrid.

Així que l'immediat escenari polític valencià no només està supeditat al que vingui succeint al nord del corredor, sinó que ha de perfilar un nou model d'imaginari social. Ho han de fer els nacionalistes però també el socialisme federalitzant, fins i tot Podem hi treballa. De moment, el PSPV ha amarrat la presidència i els poders executius de la hisenda i l'urbanisme, ja que com a bons exmarxistas creuen en el poder taumatúrgic de l'economia. Compromís, en canvi, controla l'educació i la cultura, amb els quals es porta a terme l'enginyeria ideològica. Podem, fidel als seus orígens mediàtics, de les superestructures de Gramsci a La Tuerka, es preocupa pel futur de Canal 9.