Ho direm de bon principi, perquè quedi clar. I, a partir d'aquí, anem fent: els superdotats no existeixen.

Cada època té els seus mites. Els mites no són, per si sols, ni bons ni dolents. Sovint són necessaris, perquè ens proporcionen formes de coneixement alternatives, que ens permeten fer-nos comprensibles realitats que, d'una altra manera, ens resultarien opaques. Però hi ha mites que no són gens innocus, que són nocius i tot. I davant d'aquests mites, convé aguditzar el sentit crític. Un dels mites del segle XX, sense cap mena de fonament que aguanti una mínima crítica, és que hi ha persones que tenen una intel·ligència superior a la mitjana. Durant dècades, n'hem dit "superdotats". En els darrers anys, la seva designació s'ha ampliat i es parla genèricament d'altes capacitats, incloent-hi superdotats, talentosos i, fins i tot, precoços.

Fem una mica d'història, però. El concepte de superdotat (en anglès: gifted) se'l va inventar un psicòleg nord-americà que es deia Lewis Terman en plena Primera Guerra Mundial, just abans que Estats Units entrés en el conflicte. Terman es va basar en un test d'intel·ligència que havia creat Alfred Binet, un psicòleg francès, una dècada abans. Binet es va inventar el test en un moment en què feia pocs anys que l'educació dels nens d'entre 6 i 14 anys havia esdevingut obligatòria a França.

El creixement sobtat de la població escolar francesa va obligar a buscar un sistema ràpid i presumptament eficaç per detectar nens amb dificultats d'aprenentatge, que calgués atendre de manera diferenciada. Lewis Terman li va prendre la idea i la va aplicar a l'exèrcit. L'ingent desplegament de tropes que els Estats Units van enviar a una guerra sense precedents feia necessari disposar d'un sistema també ràpid (una hora i llestos) que permetés classificar els soldats en funció de la seva intel·ligència i donar-los una formació militar conforme a les seves capacitats. Acabada i vençuda la guerra, Terman i els seus col·legues van defensar la necessitat de fer extensiu el seu exitós mètode als centres educatius. D'aquesta manera, el món occidental ha anat normalitzant la realització de tests d'intel·ligència a la població escolar. A la caça del superdotat.

Que la correlació entre intel·ligència i quocient intel·lectual és absolutament nul·la és una evidència. Si algú no ho veu clar, el convido a mirar-se l'entrevista que Errol Morris va incloure en la seva sèrie de reportatges "First Person" a Christopher Langan, la persona amb un quocient intel·lectual més alt del món. L'entrevista permet adonar-se que no és en absolut incompatible ser l'home més intel·ligent del món i ser més curt que una màniga de sostenidor.

La majoria dels defensors de les altes capacitats també han posat en dubte l'eficàcia dels tests d'intel·ligència. I en això estem d'acord. Però mantenen la convicció que hi ha persones la intel·ligència o el talent de les quals està per sobre de la mitjana. I això és un perfecte disbarat. Per una raó molt senzilla i és que la mitjana (o la gent "normal") no és res de res. Podem mesurar la mitjana de la riquesa d'una població. Podem mesurar la mitjana de vegades que la gent orina cada dia, perquè els diners i les miccions són coses quantificables i permeten fer mitjanes. Però no podem quantificar ni la intel·ligència ni el talent de les persones (molt menys dels més joves!) perquè la intel·ligència i el talent no són de cap manera reductibles a números i, per tant, no hi ha persones amb més capacitats que altres sinó, simplement, persones amb capacitats diferents dels altres. I, en aquest sentit, tots, absolutament tots, tenim altres capacitats, capacitats, habilitats, sensibilitats i interessos altres, diversos, però en cap cas més alts que una presumpta i inexistent mitjana.

Detecto amb preocupació com, en els darrers anys, diversos centres educatius de casa nostra, especialment centres privats i concertats, s'han llançat d'una manera molt qüestionable moralment a la caça de les altes capacitats. I amb molta més preocupació constato com hi ha centres públics que, avalats per un protocol del Departament d'Ensenyament que s'hauria de cancel·lar immediatament, també s'han afegit a la cacera. Tinguem-ho clar: explicar a un nen de 12 anys que és intel·lectualment diferent (i superior) de tots els seus companys, equival a estigmatitzar-lo per la resta de la seva vida. Una escola pública i inclusiva és del tot incompatible amb el mite de les altes capacitats.

Els protocols de detecció d'altes capacitats afavoreixen d'una manera escandalosament desigual la població oriünda i de classe mitjana-alta. I, per tant, perjudiquen d'una manera inacceptable els nostres conciutadans amb una situació sòcio-econòmica desfavorable o una procedència cultural diversa.

Després de dècades de fer campanyes per detectar estudiants amb altes capacitats i de crear escoles i universitats expressament per a estudiants amb aquest perfil, als Estats Units ja fa uns quants anys que acadèmics amb molta credibilitat neguen que el concepte d'alta capacitat tingui cap fonament. Convindria que tothom qui té responsabilitats en educació els llegís. D'aquesta manera, ens estalviaríem de repetir els mateixos errors.