L'independentisme percep que s'ha arribat a un punt de no retorn sabedor que si no aconsegueix l'objectiu de màxims, Catalunya quedarà molt pitjor de com estava abans de començar aquesta fatigant singladura. Molt pitjor que abans pel que fa a l'autogovern totalment trinxat però també sociològicament. Pel camí s'han esberlat moltes coses: Ha deixat d'existir el catalanisme que sabia conviure dins d'Espanya i s'ha esparrecat el contracte entre els partits nacionalistes espanyols i el partit nacionalista hegemònic català. I el més important de tot plegat és que aproximadament dos milions de persones no volen continuar formant part d'Espanya i només s'hi quedarien obligades perquè no els ofereixen cap alternativa que no sigui obeir sense qüestionar. «Cop d'estat sense sang» o «guerra sense bales», són algunes de les insensates descripcions que hem escoltat aquests últims dies per explicar la situació. Segurament es fan servir intencionadament per advertir que els cops d'estat s'aplaquen i les guerres es guanyen o es perden. Avís per a navegants.

Els teòrics de l'independentisme saben perfectament que s'ha arribat al punt de no retorn on perdre significa quedar-se durant molts anys immersos en un estat de frustració, que les generacions criades en democràcia desconeixen, i que podria destruir Catalunya.

Aquests teòrics saben que la situació és la que és: un Estat que té tot el poder i una Catalunya sense poder que ni tan sols és capaç de formar un Govern i amb dos milions de persones que han demostrat que saben fer gegantines manifestacions però que no semblen disposades a fer el gran sacrifici que representaria la desobediència.

L'advertit xoc de trens ha arribat. Ara és el moment de saber si l'independentisme és un farol o si, per contra, està disposat a arribar fins al final, sabent que si no aconsegueix el seu objectiu el resultat final serà anys de ràbia, frustració i la perpetuació d'aquest odi insuportable.