L'odiòmetre va in crescendo. Mai com dilluns havia vist les mirades d'aversió que vaig observar passejant tot el matí pel Parlament. La classe política catalana de la democràcia sempre havia mostrat formes de sastre britànic. D'un temps cap aquí la radicalitat ha penetrat al Parlament. La radicalitat no dialoga ni escolta, sinó que busca martiritzar l'adversari.
Això en una setmana que el problema català ha deixat de ser un problema per ser un cataclisme. Han arribat els genets de l'apocalipsi que alguns fa temps que advenen. Les relacions que van inaugurar Catalunya i Espanya després de la dictadura s'han esberlat. Està per veure quines seran les futures relacions. Fins ara això ho sabia la part de Catalunya que se sent menystinguda, però ara se n'ha assabentat l'Espanya que se sent ultratjada per uns catalans que volen separar-se d'Espanya sense comptar amb ells.
A molts lectors els costarà creure-s'ho però tot just aquesta setmana milions de no catalans han percebut que l'«órdago secesionista» anava seriosament. Això, i no només la lògica electoral, justifica la dura i coordinada escomesa dels partits de la supremacia espanyola que creuen que aconseguiran esborrar l'independentisme aplacant i castigant els insurrectes i esclafant el líder de la predominança catalana. Quin error més greu! És greu però sobretot estratègicament equivocat perquè cada dia que passa l'oferta que haurà de fer l'Estat a l'independentisme s'anirà encarint. Actualment tothom coincideix que el preu, sense regatejos, és un referèndum a l'escocesa. Si no és així, els dos milions de desconnectats -milió amunt o milió avall depenent de qui s'equivoqui menys en els propers mesos- continuaran procreant desconnectats fins a conquerir horitzons que avui no albirem. L'error més destacable del partit marcial que governa Espanya és fer càlculs polítics a partir de percentatges de vot independentista, sense aturar-se en què i qui hi ha darrere de cada percentatge.
