Avui fa dos mesos justos que unes eleccions absolutament anòmales van donar una majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament de Catalunya. No és pas aquest resultat espectacular, és clar, el que les convertia en anòmales, sinó el fet que, després d'haver-ho provat per activa i per passiva, i davant l'obstinada oposició del Govern espanyol de permetre'ns fer una simple consulta per conèixer el parer del poble de Catalunya sobre el seu futur polític, vam haver de fer servir unes eleccions al Parlament per conèixer quin és el suport social que té l'independentisme. Les eleccions no van ser un plebiscit (ho hem repetit diverses vegades, però convé tornar-ho a dir perquè sembla que hi ha força gent que encara no ho té clar) perquè unes eleccions són unes eleccions i un plebiscit és un plebiscit. Unes eleccions es poden convertir en un plebiscit només si (i només si) totes (absolutament totes) les forces polítiques que hi concorren ho fan plebiscitàriament; és a dir, donant a conèixer el seu posicionament de manera clara (sí o no) davant d'una qüestió concreta. Aquest no va ser el cas de les eleccions al Parlament i, per tant, continua quedant pendent la qüestió de fer un referèndum de debò. Les eleccions no van ser un plebiscit, però sí que van ser unes eleccions. I van donar una majoria absoluta d'escons a les forces independentistes. Quants vots hi hagi darrere d'aquests 62+10 diputats no té cap mena d'importància. Tampoc no n'hauria tingut si haguessin superat el 50% dels vots. La cosa és elemental: cada eina de mesura serveix per al que serveix. I el resultat de la mesura no transforma la naturalesa de l'eina.

Dos mesos justos després d'aquelles eleccions, per tant, qualsevol país normal ja hauria fet els passos necessaris i establert el calendari precís que portés a la celebració d'un referèndum que donés, finalment, la legitimitat definitiva per portar a terme, als ulls de totes les cancelleries del món, una ruptura definitiva amb l'Estat espanyol. Com que Catalunya, però, no és un país normal sinó una mena de cosa que no hi ha déu que entengui, dos mesos després d'aquelles eleccions, els deu diputats de la CUP en mans dels quals es troba la governabilitat del país continuen fent assemblees, posiciona?ments, barallant-se entre ells, barallant-se amb els diputats de l'altre grup independentista, que si Mas sí, que si Mas no, que si tomba que si gira, que si salta. I, mentrestant, des de les altures espanyolistes, Garcia Albiol es fot un fart de riure contemplant el nostre espectacle de pati d'escola; Arrimadas se'n fa creus que sigui tan fàcil fer de cap de l'oposició, quan el grup majoritari, en lloc de barallar-se amb ella, es baralla amb els seus aliats independentistes; a Iceta li fan mal totes les extremitats de tant ballar al ritme de les compareixences d'en Quico Homs i de l'Albert Botran; i en... aquell, sí home, com es deia...?, això mateix, en Rabell, continua bavejant darrere l'indocumentat de la cueta i inventant-se expressions perfectament progres i perfectament idiotes com ara "famílies monomarentals". Un espectacle per desesperar qualsevol.

Aquestes últimes setmanes he parlat amb persones que fa quaranta anys que militen en moviments de base independentistes, persones gràcies a la convicció i a la coherència sostinguda de les quals aquest país ha ampliat de manera espectacular, els últims anys, la base social que dóna suport a l'independentisme. Persones que estan decebudes, desil·lusionades i emprenyades fins a tal punt que no tenen ganes ni tan sols de tornar a votar mai més. Ni en unes eleccions al Parlament, ni en un plebiscit ni en res que se li assembli. No és gens estrany. Mentre la CUP continua fent volar coloms que ni ella mateixa sap on han d'anar ni quin missatge han de portar. Mentre en Baños ens demana paciència i ens intenta convèncer que tot anirà bé. Mentre l'Arrufat ens tracta de hooligans a aquells que simplement exigim que el nostre vot del 27-S permeti -i ho faci ara!- la creació d'un govern independentista que ens tregui del sot on ara mateix estem ficats. Mentre ells van fent, amb la seva calma revolucionària (ja ens ho van dir, que "anaven lents perquè anaven lluny", però no hauríem imaginat mai fins a quin punt la seva lentitud ens exasperaria), tot allò que hem construït amb calma però amb fermesa durant anys, es va esmicolant a poc a poc. La il·lusió, l'esperança, la capacitat de somiar són els actius més forts amb els quals compta una societat. Però també són els més fràgils. Aneu lents perquè aneu lluny. Aneu fent, no tingueu pressa. Ens portareu molt lluny, sens dubte: quan finalment us poseu d'acord amb vosaltres mateixos i hàgiu acabat de jugar a fer política per començar a fer política de debò, ens haureu portat lluny, lluny... cap allà al 1978, si fa o no fa. Però no correu, que no hi ha pressa.

La paradoxa més gran (i més habitual) del revolucionari és que, de tant imaginar la revolució, quan la té al davant no la sap reconèixer. Un revolucionari que realment fes la revolució deixaria de ser revolucionari i es quedaria sense raó de ser. La revolució surt més a compte predicar-la que fer-la.