Fa anys, quan vaig passar una temporada a Amèrica, vaig arribar a la casa que m'havien assignat al college. I el primer que vaig veure, en baixar del cotxe de l'encarregada de la universitat que m'havia portat a la meva nova casa, va ser una parella que venia tots els seus trastos al jardí, tres o quatre cases més avall. Era un diu?menge d'agost i ja es ponia el sol. No hi havia ni una ànima al carrer. Jo acabava d'arribar a un lloc que amb prou feines coneixia, cansat per un llarg viatge en avió i un altre llarg viatge amb cotxe. No tenia ni idea del lloc on em tocaria viure, i la veritat és que no em va fer cap gràcia veure aquells dos veïns amb pinta de vagabunds, venent les poques coses que tenien al jardí de davant de casa. Hi havia un rètol escrit a mà que deia "Jumble Sale", i al costat un tocadiscs, i una taula cap per avall, i una pila de caixes brutes de cartró. I un home i una dona de mitjana edat bevien cervesa, asseguts als esglaons del porxo, esperant que algú els comprés aquelles coses que ni un boig voldria ficar a casa seva.
Vaig pensar que aquella escena, que semblava treta d'un relat de Raymond Carver, era molt mal senyal per iniciar una nova vida. I més encara quan vaig veure que la meva nova casa estava al costat de les vies del tren, però precisament en el costat dolent -"the wrong side of the tracks", com m'havia dit l'empleada del college-, és a dir, a la zona més perillosa on vivien els pobres i els marginats. L'endemà, només d'aixecar-me, vaig anar a la casa de la "Jumble Sale". Vaig veure una muntanya de llaunes buides de cervesa sobre la gespa, escombraries pertot arreu i un precinte de l'Ajuntament que impedia l'entrada. Al porxo hi havia un cartell que deia: "Casa no apta per ser habitada". Vaig empassar saliva i vaig pensar que hauria d'acostumar-me a viure en un veïnat perillós, potser no massa apte per ser habitat.
Per sort, no va ser així. Passat el temps, vaig descobrir que el barri que m'havia tocat era molt més agradable del que va presagiar aquella primera escena de carrer. Entre els meus veïns hi havia uns estudiants que fabricaven compost i tenien un hort ecològic, una escola bressol, una residència universitària, una família que omplia la porxada amb carabasses quan s'acostava Halloween i uns negres molt amables que treballaven al college. Gent normal, si és que algú es mereix aquest qualificatiu.
Explico tot això perquè a vegades les coses no resulten tan adverses com ens havíem imaginat en un principi. I ho dic perquè recordo bé l'estat d'ànim en què vivíem en l'època en què vaig anar a viure a Amèrica, fa tres o quatre anys. Molts de nosaltres donàvem per inevitable un cataclisme social i potser el desmantellament imminent de moltes coses que sempre havíem cregut irreemplaçables. Hi havia mil coses que crèiem amenaçades de mort i que estàvem segurs que la crisi s'emportaria amb ella. Els diaris, per exemple, i amb ells els quioscos, i els llibres en paper, i no diguem ja les editorials serioses, i els teatres, i qualsevol classe d'activitat poètica. Tot això estava destinat a viure una mena d'existència clandestina, com el samizdat de l'època soviètica, només a l'abast d'uns pocs aficionats i llunàtics. I hi havia moltes altres coses que donàvem per gairebé extintes: els sindicats, les pensions, els subsidis als aturats, per exemple, tot això estava en perill de mort i potser no resistiria un any més. Venien molt mals temps i ens havíem d'acostumar a viure en una societat "no apta per ser habitada", igual que la casa atrotinada dels meus veïns de la "Jumble Sale", això que aquí es diu "venda de garatge"
Per sort, també ens vam equivocar en això. Per descomptat que hem viscut temps molt dolents, però moltes de les coses que donàvem per amenaçades de mort segueixen aquí. Els diaris, sense anar més lluny, o els quioscos, que sobreviuen amb prou feines, però sobreviuen. Igual que sobreviuen les bones editorials, i els teatres, i les sales de concerts, i els sindicats, i les pensions (per quant temps? Això sí que no ho sabem). En aquests anys tots hem viscut pitjor, sens dubte, i tots coneixem gent que ho ha passat molt malament. Però misteriosament, tot allò que donàvem per perdut ha aconseguit mantenir-se dret. A costa d'injustícies sagnants, és clar que sí, i del dolor de molta gent innocent, però aquí segueix. I de moment, encara no ha arribat l'hora de la "Jumble Sale".
