Aquest diumenge, el nen en fa vuit. No és una edat particularment simbòlica, perquè no és un número representatiu de res i des que va néixer ja has agafat el costum de sumar els seus i deixar de comptar els teus. Però sí que són uns anys que et permeten adonar-te, gràcies al calendari, que ha deixat de ser el nen petit que has estat raonant al teu cap per convertir-se en el primer esborrany sòlid de la persona que ha de ser. Amb vuit anys ja mires enrere i et sembla que ha passat una eternitat des que va emergir de matinada, canviant-te la vida per sempre més, preguntant-te amb uns ulls inequívocament blaus si estaries a l'alçada de les circums?tàn?cies.
Amb vuit anys hi ha un munt de coses que ja no fa i moltes altres que t'adverteixen que té més lluny el naixement que la temuda adolescència. Ara t'arriba al pit i ja no el pots portar a collibè sense patir una lesió muscular; pot entrar a atraccions de fira que abans se li feien un món i pregunta sobre coses que creies que faltava molt per respondre. Més que mai, vol saber-ho tot, i et reprova si la teva resposta és condescendent o infan?til. Ja no és un nen, o almenys no se sent com a tal, i et reclama transparència en allò que l'inquieta. Es mira amb sorna les teves singularitats, encara que siguin coincidents amb les seves, i et desarma quan resol conflictes sense la teva ajuda. Véns de prote?gir-lo, però ara ja té els seus propis mecanismes de protecció, i és així com t'adones que aviat et tocarà més acompanyar-lo que no condicionar-lo en les seves decisions. Continues tenint el teu paper, per descomptat, però ara el seu cervellet ja dó?na unes quantes lliçons a les presumptes complexitats del teu.
En qualsevol cas, aquests vuit anys són la constatació d'una idea que assumeixes des del primer moment que el vas veure: aquest nen que se t'assembla és la més gran de les teves victòries, i també el recordatori que no pots abaixar mai la guàrdia en la gestió dels teus fracassos. I per molts anys.
