La cadena CBS va aprofitar la Super Bowl per anunciar que la present temporada de la sèrie The good wife, la setena, seria la darrera. No és gens estrany que s'aprofités un dels esdeveniments més mediàtics de l'any als Estats Units per fer un anunci d'aquestes característiques: les cadenes de casa nostra han actuat amb una notable miopia, però resulta que ha estat, i és, una de les millors sèries que ens ha regalat la televisió moderna. D'entrada, perquè poques ficcions actuals saben tractar els temes amb tanta frontalitat i sense incórrer en moralismes o redundàncies, i sobretot perquè hi ha hagut, en el seu relat sobre una dona que emergeix de l'ombra masculina per reivindicar la seva identitat, una de les visions més punyents de la insistència de la societat a articular-se en els rols tradicionals. Alicia Florrick, la seva protagonista, encarna com pocs personatges femenins actuals el viatge cap a una determinada llibertat individual, sense victimismes. No és, en contra del que s'ha dit i escrit, una sèrie feminista, perquè ni els homes que l'envolten són tots idiotes ni Alicia és una santa. La seva personalitat està plena de clarobscurs, com ho està el trànsit diari, i per això fa un pas fonamental en la vindicació femenina: The good wife no parla des del tòpic, sinó directament des de la seva superació, i per això Alicia és igual de creïble tant en les victòries com en les seves frustracions. Aquesta és la veritable normalitat. I ha tingut, a més, l'encert de flirtejar amb la realitat a temps real, mostrar el que hi ha d'imprevisible en les aspiracions polítiques i, també, donar aire fresc a un gènere, el thriller judicial, que anava molt urgit d'una reinvenció narrativa. Aquests dies, arran de la seva cancel·lació, llegireu molt sobre ella i el seu llegat. Però que no us espanti el nombre de temporades ni la sensació que és una pantalla superada. Costarà molt que torni a aparèixer una sèrie tan carismàtica i tan capaç d'establir vincles emocionals amb l'espectador. No us la perdeu.
