La crisi econòmica ha posat en qüestió les formes tradicionals de fer política i la capacitat dels partits per afrontar els reptes exigents d'una societat contemporània gens resignada, amb opinió pròpia i que té un accés directe i constant a la informació. I tanmateix la responsabilitat de les administracions públiques continua essent decisiva a l'hora de crear les condicions per a nous escenaris col·lectius de futur. Però al mateix temps s'ha fet encara més evident el paper fonamental que compleixen les entitats sense finalitat de lucre que agrupen amb un nítid compromís social les persones que s'hi senten identificades. Sense discutir la labor de les institucions, en àmbits com l'acolliment i la integració d'immigrants, els resultats assolits, prou positius encara que significativament millorables, són sobretot el fruit de la tasca voluntària, imaginativa i abnegada de les associacions, les fundacions i les escoles que han esmerçat tota mena d'energies per construir espais d'incorporació plena dels nouvinguts i el seus descendents.

Un altre sector on la intervenció de les entitats socials s'ha demostrat valuosíssima ha estat el de l'acompanyament a persones grans, abocades a una solitud que accentua la fragilitat derivada de les seves limitacions de salut. D'aquesta feina tan necessària i sensible tracta el llibre La fuerza de los años, una obra que reflecteix el treball admirable que durant els darrers quaranta anys ha dut a terme en aquest camp la Comunitat de Sant'Egidio, una associació de cristians laics creada l'any 1968 que dóna suport a pobres i a ancians i que organitza pregàries internacionals per la pau. Introduït i tancat per Andrea Riccardi, fundador d'aquesta comunitat, el volum, coordinat per Gino Battaglia, ens ofereix una síntesi excel·lent de la importància de la vellesa i dels aspectes que cal tenir en compte per assegurar la dignitat dels qui la viuen. Riccardi hi assenyala les dimensions actuals de la vellesa, arran de la disminució de la mortalitat i de la natalitat, i s'hi refereix com un nou continent humà per explorar.

Si tradicionalment s'havia associat vellesa amb saviesa, la societat apressada del segle XXI, empesa per un anhel insaciable de novetat, pot acabar percebent la vellesa, tan general, com un entrebanc, com una realitat que s'ha d'obviar o desatendre. La decadència física porta de vegades a tractar de la vellesa com un naufragi, per contrast amb els somnis que il·luminen les primeres etapes de la vida, però convé, d'una banda, reconèixer i celebrar la bellesa del camí fet, mai exempt de dolor i d'adversitats, ni tampoc d'instants lluminosos, i, de l'altra, construir ponts entre generacions perquè el bagatge preciós d'existència sigui motiu d'amistat i ocasió d'aprenentatge.

Al llarg dels diferents capítols del llibre, ens endinsem en problemàtiques com la pobresa, la solitud, la fragilitat, la confusió, la por,..., però alhora s'hi parla de les converses, de les visites o de l'aposta perquè la gent gran continuï vivint a casa seva, enmig del seu paisatge quotidià. Una lectura ben recomanable, una lliçó d'humanisme.