Escarxofat en un sofà comodíssim a la Carles Rahola, John Banville va fer un elogi hiperbòlic de les biblioteques públiques. De petit, va confessar, es passava hores i hores en una biblioteca. Aquelles estones delicioses el van empènyer a dedicar-se a escriure.

La gratitud de Banville cap als serveis bibliotecaris la podem subscriure molts dels qui hem acabat exercint alguna feina creativa. Perquè no tots hem tingut la sort de Javier Marías, a qui no li calia sortir de casa per descobrir els millors llibres de l'univers. Només havia d'endinsar-se per la zona de treball del seu pare i estirar una mica el braç.

A casa, per exemple, no teníem llibres. D'acord; potser n'hi havia algun, però jo era una criatureta pesada que en reclamava més. Com que hi insistia tantíssim, la mare em va arrossegar fins a la Biblioteca de Figueres i m'hi va inscriure. Allò em va canviar la vida. Per millorar-me-la, és clar.

Trobaríeu casos semblants entre els 220 escriptors i il·lustradors, com ara Nick Hornby, Ian Rankin, Colm Tòibin o Will Self, que han firmat un manifest de suport als ocupes de la Carnegie Library de Lambeth. Aquesta colla d'usuaris es va tancar una setmana a la biblioteca per protestar per la decisió del Lambeth Council: eliminar el servei públic per reobrir-lo, el 2017, convertit en un equipament mixt on conviuran un gimnàs privat i un espai, sense bibliotecaris, amb uns quants ordinadors i uns quants llibres.

Aquesta salvatjada està en plena sintonia amb la colla creixent de polítics visionaris -que són els qui acaben prenent decisions així-, que es vanten, en públic i en privat, de no haver obert mai cap llibre. Segur que en coneixeu algun.