Fa uns cent anys, Rilke afirmava que la seva pàtria era la seva infància, com a lloc de felicitat i pau. L'afirmació té mèrit, perquè el delicat poeta va viure l'època dels nacionalismes imperialistes europeus, que es repartien el món a cops de màuser, metralladora i crucifix, quan es creia que els europeus, amb una missió sagrada que ningú no els havia demanat, havien de portar la civilització arreu, per a millor glòria de la raça blanca. Rilke va tenir temps de veure sorgir dues ideologies nascudes del messianisme i el control dels mitjans de comunicació i propaganda: el feixisme i el comunisme soviètic.

La infància no és un lloc ideal, com sabem tots, però sí és el refugi de la memòria. Gent com Freud hi situen l'origen de tots els traumes i problemes adults. El savi vienès, crescut en un ambient catòlic de repressió i fingiment, tractava d'explicar-ho tot pel sexe latent i en formació: les repressions i les pulsions que ens assetgen de petits, amb complexes d'Edip o d'Electra, per exemple. Aquesta visió del món tan passional ha estat redefinida per un deixeble que va volar sol, el senyor Jung. Molt més elaborat i ambiciós que el mestre, Jung accepta les neurosis com una manera de fer créixer la nostra personalitat.

Som animals simbòlics, complexos i contradictoris, diu Jung. Tots tenim traumes associats a la infància, moments colpidors i difícils. Potser són coses mínimes, però per nosaltres van tenir una gran importància. El moment en què, ben petit, dispares una escopeta de balins i mates un ocellet, i t'hi apropes, i sent conscient d'allò que has fet, l'agafes entre les mans, mentre el coll li cau cap enrere. I tanques els ulls, pensant que si hi creus ben fort, l'ocell reviurà i refilarà de nou. I els tornes a obrir i segueix allà, immòbil, amb el cap inclinat cap enrere, destruït tot allò que era fins ara: gràcia, moviment, vida. I per primer cop, ets conscient de la fi de la vida. O quan ens abandona un ésser estimat que ens acompanyava i ens donava tot l'amor del món: l'àvia, l'avi; un oncle mort en accident. Quan, de sobte, descobrim que el món no és etern, i la gent que ens envolta ens pot deixar, i creiem que és per culpa nostra. Tots tenim moments difícils lligats a la infància: baralles, alguna humiliació, derrotes personals, decepcions amb companyes o companys que ens agradaven.

Segur que el teu origen et pot marcar, però la infància i el món adult els construeixes tu, amb les teves actuacions i moviments. Els que hem tingut una infància feliç, sabem que els paradisos complets no existeixen: excepte en el record edulcorat pel pas del temps.