Potser tot s'acaba i comença en la rapidesa del temps que passa. Es diu que l'edat va en contra del pensar, que l'experiència d'estar viu remata el criteri, que paga la pena anar a poc a poc. Sigui com sigui, la gent del 15-M s'han trobat a les places d'Espanya. Mirat des d'una manera objectiva, el 15-M de fa cinc anys, va representar que molta gent es manifestés en contra del mal govern espanyol, d'Europa i d'arreu, velles i antigues reivindicacions. La gent va sortir al carrer i va muntar tendes, selfies, a les places per demostrar que no estaven d'acord amb la política convencional, tot eren assemblees i esperit de revolta. Va ser magnífic, perquè, la gent va reaccionar i la «revolució transversal» era possible.
Al cap de cinc anys, t'atures i mires, diuen que no paren de fer feina als barris (qui, quan i com?), diuen que mantenen l'esperit inconformista manifestat a les places, que es mantenen fora de convencions. És possible, no se sap. L'única realitat objectiva és que a Barcelona hi ha oenegés, pre 11-M, que es preocupen de donar menjar al pobres (antigues estructures), voluntaris anònims que també se'n van a donar menjar als refugiats de les ?guerres modernes. L'alcaldessa que va treure el bust d'un borbó és admirable, ara bé, els desnonaments de la classe mitja baixa a Barcelona i perifèria, continuen sent implacables, no es pot parar la «bogeria» capitalista com si estiguéssim al segle XIX ni amb acampades ni amb el govern d'ajuntaments. Falten «pits i collons».
La realitat, inclús per als nouvinguts que governen, és estranya, desagradable i demolidora. Governar Barcelona no és senzill, la rebel de la PAH, l'antiga líder acaba de congeniar amb la «màfia» del PSC. Un cop ets a dalt, quan finalment ets «algú», sempre hi ha prioritats i de poc serveixen les consignes que feies servir al carrer quan feies escratxes. Quan manes la ciutat, has de tenir, mantenir un idea senzilla, ja sigui si véns de la lluita a peu de carrer, d'una elit revolucionària o d'una liberal, no importa, ets l'alcaldessa i has de tenir en compte tota la gent que governes, la ciutat no comença amb tu, has d'assumir que no es teva sinó que la serveixes. Barcelona, és el que és malgrat els bons i mals governants, existeix, és fruit de maçons. Revolucionaris i feixistes, una joia. El prejudici de venir de baix, no ha de desmuntar feines «capitalistes», el modernisme no va en contra del poble, sinó saber administrar el diner per redistribuir-lo.
Barcelona és una ciutat impressionant i, en l'època moderna, s'ha fet encara més gran. Els indignats de Madrid, van ser pioners però, al segle XX i escaig, estan desmuntats, no hi ha revolució possible si no es fa des de l'esquerra i des del poder. Exemple: el turisme és abassegador a Barcelona i a altres llocs, però, el turisme, no és dolent per si mateix, és una indústria de la tercera revolució industrial, sense obrers i amb poques fàbriques locals, totes són dels xinesos. Totes les qüestions s'han de dominar i, sobretot, governar i administrar.
El 15-M, potser és l'única cosa interessant sorgida a Madrid en els darrers temps, moviment pentinat pels nous partits, nous alcaldes i un pèl d'il·lusió de l'Espanya de sempre. Vagi com vagi, i més enllà dels reletjos que comporta la mobilització castellana, a Catalunya n'hi ha una de més potent i irrenunciable: la República Catalana. A Espanya, ara que recorden el 15-M d'una manera convencional (fa cinc anys), enlloc ningú de la revolta dels indignats no defensa idea bàsica i revolucionària: la república! I plantejar a Espanya la República, és l'únic acte revolucionari que es pot fer.
