Començo pel final de la conferència-col·loqui que divendres al matí a l´Hotel Palace de Madrid, amb esmorzar inclòs, convocat pel Fòrum de la Nova Economia, va pronunciar el president de la Generalitat. Quan Carles Puigdemont ja havia parlat mitja hora i contestat a una vintena de preguntes, el moderador li va dir que tots estaven esperant que digués alguna cosa sobre el gran tema del moment. Resulta que el gran tema no era la relació de Catalunya i Espanya, ni tampoc la repetició de les generals, ni Veneçuela, la qüestió recurrent de les darreres setmanes. No, el gran tema era la final de la Champions que van jugar anit el Reial Madrid i l´Atlètic de Madrid. Carles Puigdemont va ser inicialment diplomàtic: « Segur que a Madrid hi ha una gran alegria dissabte al vespre». Però després va dir gairebé textualment i ho escric en castellà: «Yo soy del Barça pero he ido muy pocas veces al Camp Nou; casualment en algunas jugaba contra el Atlético y he simpatizado con ellos; miren, yo les diré dos cosas, la primera es que yo no soy anti-nada y la segunda es que, de hecho, más que del Barça soy del Girona».

Mentre ho escoltava em cruspia una banya de croissant. Permetin-me una frivolitat: un hotel de la història i categoria del Palace no pot servir uns croissants tan dolents. No insisteixo perquè hi anava convidat. Carles Puigdemont feia el seu primer acte públic a Madrid des que és president de la Generalitat, si no comptem la visita a Rajoy i la corresponent roda de premsa posterior. Crec que ho va aprofitar per ser el més clar possible davant l´audiència. El que no sé és fins a quin punt les forces polítiques espanyoles estan atentes o distretes. Vaig tenir un jefe a Televisió Espanyola que em va dir que em limités a plantejar-li només un problema cada dia. Que miraria de resoldre-ho però que es reservava el dret de canviar el problema per un altre de la llista. Pujol en deia «això no toca». És allò que en Rajoy defineix com una distracció, una ocurrència. El president ho va dir tant a la conferència com a l´acte que després va celebrar amb l´hispanista John H. Elliot a la Fundació Ortega Gasset Marañón, on tenen sempre un to molt més amable que altres a Madrid cap als temes de Catalunya però gairebé res més: «Sinceramente, tengo mis dudas respecto al hecho de que al estado español le preocupe que Catalunya se vaya».

Sí que els preocupava al bon nombre de diplomàtics presents a la sala, els quals han d´estar per ofici atents a qualsevol moviment, a vegades més que els propis polítics autòctons. Quan acabem l´esmorzar saludo Miguel Herrero de Miñón, un dels set pares de la Constitució i antic dirigent ja retirat primer de l´UCD i després del PP. Opina que coincideix amb Puigdemont en el fet que el principal problema ara mateix és la manca de coratge dels partits polítics espanyols per afrontar el tema. Aquest home que va per lliure i a qui tinc una gran i lògica simpatia per l´ego que em va provocar que em dediqués, essent ell tot un pare de la constitució, un discurs a les postres d´un sopar de polítics i periodistes ja fa molts anys, creu que al final «mi propuesta es la que saldrá adelante». Es tracta, segons ell, de no reformar la Constitució sinó crear una disposició addicional que bloqueja i blinda en favor de la Generalitat sense que pugui ser interpretat d´una manera diferent per governs o tribunals de competències econòmiques, financeres, lingüístiques i culturals. De moment, ningú dels que manen el segueix.

El to de tranquil·litat i gens crispat de Puigdemont jo crec que farà més entenedor el seu discurs quan el recuperin a les primeres setmanes/mesos del nou govern que surti de les eleccions de juny. Va dir que faria dues trucades. La primera per felicitar el nou president (cosa que no es va fer amb ell). La segona per demanar una entrevista.

Què hi dirà? Doncs dues coses. La primera és que hi ha un procés en marxa que no s´atura: instruments d´estat, eleccions d´un parlament constituent i finalment aprovació o no d´una constitució que proclami el nou estat. Mentre s´engega està disposat a parlar amb l´estat d´una consulta pactada. Personalment ho entenc com una alternativa. Un referèndum on el sí a la independència ha de figurar a la butlleta però on també l´estat, en comptes d´un no i punt, pot proposar un altre model territorial per a Catalunya. Evidentment això no sé si agradaria als que volen una independència unilateral immediata o els que tenen una tendència històrica natural a esgarrar-ho tot per les presses. En tot cas s´ha de dir que aquesta és una hipòtesi perquè, a excepció dels de Podem, mai ningú ha mogut cap fitxa en aquesta direcció.

Vaig tenir ocasió de xerrar amb el president Puigdemont una estona. Als amics i coneguts que té a les comarques gironines els puc dir que probablement en Carles Puigdemont a l´alcaldia de Girona era feliç però que ni l´alçada del càrrec que ocupa, ni la manera tan precipitada de la seva elecció pel parlament ni la naturalesa històrica dels assumptes que actualment es ventilen al nostre país li han provocat cap vertigen.

Que estiguin tranquils. Cansat, dormint malament, amb sacrificis familiars, però actuant amb la seguretat d´aquell que sempre ha pensat que podria assumir una responsabilitat com aquesta sense que s´afluixin les cames.