heròdot va concebre la Història com un àmbit d'equilibris precaris i inestables, en el qual els excessos, siguin quins siguin, acaben pagant-se en forma de tragèdia. Els grecs parlaven d'hybris, que consistia en la temptació de l'orgull. Fins i tot, quan un era massa feliç o venturós, s'intuïa que al darrere hi bategava ama gat un revers ombrívol i infaust. És una lectura de la Història que respon molt bé als estranys girs de la fortuna. La violència, per exemple, s'intensifica de forma espasmòdica d'acord amb grans cicles. La llarga pau que va gaudir Europa entre 1870 i 1914 es va veure destruïda per les dues guerres mundials, la revolució russa i la guerra civil espanyola. I, de nou, la pau de la postguerra, extraordinàriament pròspera, que va suposar la derrota del comunisme i l'extensió de l'Estat del Benestar, va arribar a la seva fi l'11 de setembre de 2001 amb l'atac a les Torres Bessones. L'equilibri, precari i inestable, va concloure llavors donant lloc a un món en perill: l'economia, basada en l'endeutament fàcil, va esclatar; la UE va començar a carranquejar, atrafegada per la ineficiència, la burocràcia i els ressentiments entre els països membres; a Espanya, van retornar les retòriques de la divisió que s'alimenten de l'odi i de la por. Les velles paraules de Marx-"tot el que és sòlid es dissol en l'aire"- ressonen com una maledicció: el futur resulta, senzillament, un escenari incert que gairebé mai respon al que un dóna per cert.

Dimarts passat al matí, a primera hora, va ser assassinat un ancià sacerdot francès en mans de dos gihadistes. Vaig pensar en la misteriosa fragilitat de la Història. El pare Hamel, de 86 anys, havia començat el seu ministeri enmig de l'eufòria esperançada del Vaticà II, en l'optimisme feliç d'aquelles dècades de canvis i transformacions. L'alliberament dels pobles colonitzats augurava el progrés universal i el diàleg intercultural i interreligiós era el nou mantra. Fins i tot la URSS havia substituït la cara agra de Stalin per l'amable de Kruschev. Res permetia presagiar llavors com seria el món mig segle més tard.

El pare Hamel va ser degollat mentre celebrava missa en una petita localitat francesa. El gihadisme busca soscavar una societat envellida i temorosa, en gran mesura desorientada. La dinàmica del terrorisme consisteix a desestabilitzar la ciutadania mitjançant sagnants cops d'efecte. És l'estratègia dels partisans, de les guerrilles, de l'horror disseminat entre la població civil. Per descomptat que no poden guanyar la guerra, però sí afeblir determinades conviccions cíviques que donem per suposades. Com el respecte a la diferència, les garanties legals, els drets democràtics. La pulsió populista resulta evident quan ens movem en l'escenari de la tragèdia: una pulsió que convida a limitar llibertats en pro de la seguretat. És una decisió comprensible però equivocada, perquè el poder quan es concentra tendeix a créixer de manera imparable, sense fre ni condicions. Es tracta d'una altra lliçó de la Història, tal com la concebia Heròdot. El terror cal combatre'l amb fermesa i sense embuts, amb la fortalesa de les lleis i de les institucions, no contra elles. La nostra civilització va de la mà de la democràcia. Constitueix el nostre sòl patri i el nostre horitzó. Cedir en qualsevol direcció diferent -la bonista o la ingènua, la populista o la autoritària- suposaria caure en una dinàmica molt perillosa, els únics beneficiaris no seríem nosaltres. De fet, més aviat al contrari.