La igualtat pot semblar opressió. De cop, hi ha gent que sent que està perdent un dret. Però en realitat el que perden és un privilegi. És la mateixa molèstia que en la infantesa sentim quan anem a l'escola bressol i descobrim que altres nens volen jugar amb el mateix joc que nosaltres. El curiós és que ara la recerca de la igualtat provoca ràbia en ambdós sentits.
D'una banda, les persones enfadades perquè ara han de compartir les seves joguines amb la resta del jardí d'infància, compartir els seus privilegis i convertir-se en drets per a tots. Els enfada que els diguin racistes, homòfobs o feixistes només perquè diuen coses racistes o tenen pensaments homòfobs o feixistes. Els enfada haver de tenir en consideració l'altra persona que camina per la mateixa vorera. D'altra banda hi ha la gent que opina que el correcte a l'escola bressol és ensenyar-nos a compartir jocs, la que opina que per respectar els altres cal parar esment a l'ús del llenguatge, la que es posiciona en solidaritat amb les persones que reclamen el seu dret a existir... La gent ha decidit que ja n'hi ha prou, d'abusos i de privilegis. I ha decidit no apartar-se del camí quan el volen obligar a baixar de la vorera. Qui acabarà cedint?
