En un dels diaris episodis de l'aragonisme rupestre i recalcitrant (com els que es veuen a les seves TV i altres mitjans), la Chunta Aragonesista ha formulat una queixa per tal com el «Reino de Aragón» no surt a la novel·la de Falcones de la qual ara s'està fent la pel·lícula. No sabia que Santa Maria del Mar, la catedral «laica» dels mercaders catalans, fos un afer aragonès.
La segona llengua més parlada a l'Aragó és el català. La Franja o Catalunya aragonesa inclou el Matarranya (Vall-de-Roures), la Baixa Ribagorça (Benavarri), la Llitera (Tamarit de la Lliera) i el Baix Cinca (Fraga). Malgrat tot, ni l'estatut ni el govern d'Aragó no reconeixen aquesta realitat, ni els drets lingüístics i nacionals dels habitants de la Franja, aragonesos de segona i discriminats per motius d'origen (això malgrat el que diu la Constitució espanyola... potser perquè és espanyola). És paradoxal, doncs, que l'escriptor potser més potent i més traduït de la llengua catalana, Jesús Moncada, sigui de la Franja. Amb l'ajut d'Espanya i el Vaticà, antigues diòcesis catalanes varen ser traspassades, contra tot dret històric i lingüístic, a Aragó i, per això, han muntat les reclamacions de Sixena.
A l'Aragó es produeix una manipulació constant de la història, a part d'inventar-se l'existència medieval d'un Regne d'Aragó que va deixar d'existir amb la unió dinàstica amb Catalunya. La Corona d'Aragó era un nom-ficció, ja que els reis, la llengua de la corona i la seva cultura eren catalanes. Els aragonesos, com a bons espanyols, aprofiten aquesta qüestió legal per afirmar, sense cap vergonya, que ni Catalunya existia com a nació, ni la seva llengua, ni la seva bandera; oculten la seva literatura i amb aquesta estupidesa han contaminat el blavero-feixisme valencià.
Aragó , gastronòmicament, apareix als textos medieval i renaixentistes de la mà de Metre Robert, autor d'El llibre del coc (òbviament escrit en català i, per tant, no pas «aragonès» com encara diuen escriptors tendenciosos o poc documentats. En una obra de Vázquez Montalbán sobre «els mediterranis» (en realitat la cuina «nefanda» dels Països Catalans, encara se sosté aquesta adscripció). Els aragonesos ens han expulsat de la història -per alegria de la resta dels espanyols- i així, si parlem de la història de Nàpols o Sicília, no varen ser els catalans els qui hi varen ser i hi van introduir la seva llengua, la seva arquitectura, etc. sinó els «aragonesos», que és una variant de castellans. Mestre Robert, el cuiner de la cort reial de Nàpols, ha estat rebatejat pels espanyols amb el nom de «Ruperto de Nola», per si cola la seva condició d'aragonès-castellà. És clar, han d'amagar que la seva obra mestra, El llibre del coc, va ser escrita en català.
Hi ha escriptors nostrats i poc documentats -i la mateixa Generalitat a l'època de l'Huguet (per exemple, en una exposició sobre bibliografia gastronòmica catalana comissariada per Núria Bàguena)- que utilitzen aquest nom castellà.
Mestre Robert parla del «bon formatge d'Aragó»: podria ser el Tronxon, que el País Valencià comparteix. I fet amb formatge tenim el deliciós flaó, que no solament es fa a Morella, sinó també en alguns pobles de la Franja. És recollit al catàleg Gastronomía aragonesa, editat pel Gobierno de Aragón, juntament amb el coc de Fraga (que gaudeix de reconeixement de qualitat), a més d'altres productes, com l'oli del Baix Aragó (zona de Calaceit) o les tòfones del Matarranya. En el mateix opuscle hi és present la Cassolada d'aquesta mateixa vila, que és traduïda amb el nom «Arroz con tordos - casolada», sota l'acreditada fórmula d'Adoració Fontcuberta («Fontcubierta», al fulletó) de la Fonda Alcalà.
