L'estiu que s'orquestra aquí mateix està marcat per la suma -potser multiplicació- de dues realitats ben vives: el turisme i el desig del benestar, tot ben lligat per allò que també es diu civilització de l'oci. De fet, oci seria estar-se sense fer res; aquí ens hi perdríem: perquè, fer vacances és no fer res? I la paraula lleure també circula molt en temps d'estiu, hauria de significar tenir l'oportunitat, l'avinentesa, de poder realitzar alguna cosa, i només alguna cosa, però quina? Un altre terme molt estiuenc és el de vagar, abandonar-se a la ventura o atzar, anar d'un lloc a altre sense aturar-se enlloc, tal com fan els núvols del cel, segons l'exemple que diu el diccionari de tota la vida. Tot això ho tenim fresc -perdó, calent- perquè a final d'estiu tots podem guardar experiències, pròpies o del nostre entorn, històries i anècdotes, ben explicables o no tant, a la vora del foc el proper hivern, per anar repetint o no, servit en un plat que pot portar, també, més pa que formatge. Els antics feien servir aquell recordatori de Tempus fugit, que el solíen posar als rellotges de sol; ara no hi ha temps per llegir gaire cosa reflexiva, però la fugacitat del temps l'expressa igualment el final de la temporada per excel·lència.
A l'estiu poden coincidir uns fets diversos sota l'ombrel·la del turisme i el benestar: les corredisses per segones residències, la festa major de les despeses familiars i personals, el trencament/esmicolament d'horaris i disciplines, el desmanegament general, munió de comerços mig abandonats, tot condueix a una espècie d'alteració que amoïna a uns i, en canvi, a d'altres els dóna una alegria que en motonàutica se'n podria dir revolucions de motor fora borda.
Mirat fredament, l'estiu té molts trets d'infantilisme: la barca, com més gran i veloç, millor; el cotxe, esportiu i descapotable; les motos, estridents, per infringir i saltar a la premsa. L'austeritat la tenim de vacances. Seria aquesta la cara d'una estridència general.
Però per contrast, en el mosaic de l'estiu també es fa present un conjunt de valors educatius molt treballats. L'oferta que acostuma a presentar l'estiu, dedicada al món infantil i juvenil, és molt considerable, de gran diversitat, i amb sòlides arrels pedagògiques. Sota els noms de colònies i casals es dóna oportunitat que l'estiu deixi un bon rastre constructiu entre els més joves. I, precisament, una gran part d'aquest pensament organitzatiu té un origen ben gironí, quan als anys trenta uns educadors varen posar les bases per convertir el temps d'estiu en eina d'educació; més cap aquí ja es va definir: a colònies l'estiu és diferent. Aquells pioners eren del camp confessional i bé podríem dir, en agrair-los el servei, que ells perfilaven la cara riallera de l'església.
Ara mateix tornen uns nois i noies de colònies i m'expliquen la seva experiència del silenci durant una nit diferent en ple bosc de proximitat (res de les illes llunyanes allà on porten aquells creuers tan grans). Han après el silenci, l'han viscut, se n'han amarat, i això és memorable.
D'aquí a pocs dies arribarà la tardor, que farà tornar algunes coses al seu lloc. Algun escaló vindrà de molta pujada. Pot haver-hi casos d'haver de superar un final d'estiu amb duresa, que requereix comptar amb els nous ritmes del calendari i del territori. Venim a ser com uns astronautes que hem de fer la reentrada a l'atmosfera casolana. Per contrast, sempre algú podrà refrescar la seva memòria de la descoberta del silenci. I aquest és humanisme de categoria.
