Hi ha gent que, sense acabar de saber-ne ben bé el motiu, et genera anticossos. En alguns casos perquè encarnen conceptes i actituds que queden a anys llum de la teva personalitat, i en molts d'altres es tracta de persones no especialment lesives per la teva salut, però que tenen alguna cosa en la seva mirada i la seva percepció del món que et dispara totes les alarmes. Ho palpes en comentaris esbiaixats, en determinats canvis d'humor i en la inquietant tendència d'alguns a projectar-se com la mesura de tots els esdeveniments que es produeixen al seu voltant. Per tant, sense acabar d'entendre'n el motiu, les consideres profundament tòxiques, sobretot perquè, a diferència aquells que no aguantes de forma congènita, les trobes imprevisibles. No saps per on et sortiran, en el sentit més pejoratiu del terme. Acabes tement que es poden acostar més del que voldries a la teva intimitat, que amb els anys has tornat més hermètica per evitar-hi l'entrada d'éssers ambivalents.
L'únic avantatge que existeixin aquestes persones tan enganyoses és que t'ensenyen a valorar encara més la química, aquest misteriós però engrescador fenomen que es produeix poques vegades i que, quan cristal·litza, et redimeix del camí d'imbècils i amants del propi melic que transites diàriament. La química amb algú apassiona pel que té d'inesperada, d'inexplicable i incontrolable, i també perquè, quan emergeix, de sobte recordes amb una nitidesa extraordinària com ets a través dels ulls d'un altre. Al principi fins i tot et costa de creure, perquè al capdavall el tracte quotidià amb personatges intransigents t'acostuma al recel, a pensar que l'adotzenament guanya la partida als petits miracles i que estàs abocat a haver de viure amb un grapat de màscares adequades a la gestió emocional de la vida en societat. Per això una de les principals virtuts de la química radica en la seva singularitat: les coses excepcionals, en petites dosis, resulten infinitament més creïbles.
