Per haver-hi divisió i confrontació, les forces han de ser equilibrades i la possibilitat d'accedir al poder, remota. O sigui, enfonsat en una crisi greu. Al PSOE, s'hi afegeixen abundants mostres de condició humana i un fet subratllat per Josep Borrell: "un secretari general no pot ser un home de palla". Per això, Zapatero, Susana Díaz i altres triaren Sánchez com a candidat a la Secretaria General. Però passà el que acostuma amb els homes de palla: si guanyen, confonen potestat amb autoritat i estan segurs que, si són allà, és perquè tenen grans i merescuts mèrits. Alliçonadora l'experiència de Carrillo amb Gerardo Iglesias. Acabà amb Carrillo expulsat del PCE i el PCE, en partit ben residual. Els homes de palla acostumen a no tenir res a perdre. Quina trajectòria, quina imatge podia aportar Pedro Sánchez abans de ser secretari general? I Susana Díaz, presidenta? i Madina..? Funcionaris de partit que guanyen voluntats i s'enfilen. Sens dubte, Sánchez l'encertà en treure Tomás Gómez de candidat a la comunitat de Madrid i presentar Ángel Gabilondo: va doblar els vots previstos. Gabilondo té imatge, prestigi i autoritat guanyades amb una sòlida trajectòria.
La sang arribarà al riu, però el PSOE no és trencarà. És vell, en decadència per les dificultats de connectar amb les noves generacions i pot quedar malparat. Però l'esperit de supervivència estableix ponts, obliga al reconeixement mutu i facilita la síntesi que ofereix una sortida... Aquesta és l'esperança.
La dreta mostra un respecte hipòcrita pel partit socialista. En canvi, l'esquerra multifocal de Pablo Iglesias i el guirigall independentista tronen buscant quina estella de l'arbre caigut poden arreplegar. La pitjor manera. És més fàcil treure'n profit des del respecte a la institució i a les persones que hi han confiat, que no explicant-ho com un episodi de bons i dolents.
