Va ser l'Andreu Martín, durant una entrevista, qui em va donar el toc d'alerta: «M'estic llegint un còmic collonut»É Resultava que el fill impossible d'un àngel i una diablessa s'escapava del cel, on el tenien presoner, i s'amagava en el cos d'un capellà d'un poblet de Texas. Déu havia dimitit del càrrec. I els seus lloctinents arcangèlics, desbordats, enviaven un assassí celestial a la Terra perquè capturés el bastard.
Així vaig caure en mans de Preacher. D'aquesta barreja de road-movie i western sobrenatural, on assassins en sèrie i policies corruptes feien costat a la desconstrucció de mites de la identitat nord-americana. Garth Ennis era el lletrista d'aquella samfaina ardent, delirant i ferotge, Steve Dillon hi posava les vinyetes. El viatge del predicador va durar sis anys. I va reconsagrar la parella.
Dillon se'ns va morir l'altre dia. Per sort, va tenir la satisfacció de veure com la sèrie renaixia en format televisiu. En volien fer una pel·lícula, però ell era bastant escèptic. Creia que s'adaptaria molt millor a la tele.
L'artista forma part de la generació de creadors anglesos que se'n van anar a fer les Amèriques, per canviar una part substancial de la indústria dels còmics. Els van fer més adults, més poètics, més transgressorsÉ i més violents.
L'obra de Dillon era la d'un dibuixant sobri. No li interessava el barroquisme. Els seus personatges tenien unes expressions facials encertades, properes i creïbles. Es bellugaven amb un llenguatge corporal molt subtil, que potenciava el clima de les escenesÉ
El rellegirem amb admiració. I l'enyorarem, és clar.
