Avui fa exactament un segle que es posà la primera pedra de l'edifici de Correus, de l'avinguda de Ramon Folch. Aquest edifici s'ha mantingut com un element de referència en l'àmbit ciutadà. Ara el servei de Correus té altres establiments dins el terme municipal de Girona, i un d'ells és molt més ampli i té molt més moviment que el primitiu que ara esdevé centenari. Però quan els gironins parlem de Correus generalment ens referim al de la cúpula daurada que destaca en la silueta urbana.
Des de la segona meitat del segle XIX Correus ocupava la planta baixa i el primer pis de la casa de la placeta que ara s'anomena del Correu Vell, cantonada amb els Quatre Cantons. Casa que ocupava el lloc de l'antiga torre que flanquejava el portal d'entrada a la Girona de l'alta edat mitjana. Torre que en deixar de servir com a element defensiu s'utilitzà com a presó. Per això aquella placeta s'havia conegut amb el nom de Baixada de la Presó. Aquella primitiva seu de Correus tenia moltes deficiències. Era extremadament insuficient. Els funcionaris hi treballaven amb incomoditat i els usuaris del servei també es queixaven. L'Ajuntament i la Cambra de Comerç urgien al govern la construcció d'un nou edifici que reunís les condicions que el servei requeria. La necessitat era evident i el temps anava passant. S'havia de disposar d'un solar que fos cèntric i capaç. I els pressupostos estatals havien de destinar una partida important per la construcció. Quan el Ministeri estigué en condicions de poder construir s'hagué d'escollir el solar idoni. El Marquès de Camps oferia un solar en la zona de la plaça que porta el seu nom. Però a la corporació municipal no la satisfeia. Trobava que era massa lluny. A més algú demanà que en situar-se allí el nou servei de comunicacions es canviés el nom de la plaça pel de plaça del Correu. El marquès se sentí agreujat i retirà l'oferta.
El municipi havia rebut la propietat de l'antic baluard de Figuerola, cedint a canvi l'edifici de les Àligues, la històrica seu de l'Estudi General. D'acord l'Ajuntament i el Govern es decidí l'emplaçament del nou edifici en el solar que havia deixat lliure l'esmentat baluard, que és el lloc on ara el veiem. Era més cèntric aquell lloc que la plaça del Marquès de Camps? Resulta difícil concretar-ho des de la visió actual. Potser es podria adduir que quan la ciutat estava tancada per les muralles la plaça quedava extramurs. En canvi la zona de Figuerola es podia considerar interior, encara que en el límit. I es troba prop de la plaça de Sant Agustí, que aleshores ja es considerava cèntrica.
Acceptat el solar per l'Estat, es convocà concurs per decidir el projecte. Concurs que guanyaren els arquitectes Enric Catà i Eusebi Bona. També havia presentat un projecte, l'arquitecte gironí Rafel Masó. Amb aquesta decisió Girona perdé l'oportunitat de tenir un important edifici projectat pel destacat arquitecte , edifici que encara podríem admirar, a no ser que s'hagués enderrocat com ha passat amb el del carrer Maragall, els del carrer Ibèria, el d'Athenea,... projectats pel mateix Masó. Les escultures que ornen la façana s'encarregaren a Frederic Marès. Aleshores era un jove artista que acabaria sent una primera figura com a escultor i com a promotor cultural.
Preses totes les decisions, tot estava a punt per iniciar la construcció. La primera acció era la de la col·locació de la primera pedra. Es tractava d'un edifici molt important per la ciutat. El més destacat dels que acollien serveis de l'Administració Pública, la majoria dels quals ocupaven antics convents o pisos de lloguer. Per tant l'acte de col·locació de la primera pedra requeria la màxima solemnitat. L'Ajuntament volgué que fos dintre les Fires; seria l'acte més destacat de les Festes de la ciutat de l'any 1916.
D'acord amb els mandataris governamentals s'assenyalà el dia 30 d'octubre.
Des de Madrid es desplaçà el Director General de Correus i Telègrafs, el qual fou rebut e l'estació per l'alcalde i altres autoritats locals, i d'allí es traslladaren a la casa de la ciutat. El nou edifici acolliria ambdós serveis de comunicacions. A la plaça de la Independència es muntaren dues tribunes. Una destinada a les autoritats i la segona a les senyores.
Una nombrosa i brillant comitiva es traslladà des de l'Ajuntament a la plaça de la Independència. Encapçalaven el seguici la Guàrdia municipal i s'hi integraven els funcionaris de l'Ajuntament, els de Correus i Telègrafs, professorat dels centres docents oficials i del Seminari. Les que es consideren forces vives de la ciutat i les autoritats civils, militars i eclesiàstiques. Tancava la comitiva la banda de Música del regiment d'Àsia. El senyor Bisbe, Dr. Mas, beneí la pedra dins la qual es col·locaren algunes monedes de curs legal en aquell moment i periòdics del dia. El secretari de l'Ajuntament Joan Viñas i Comas llegí l'acta corresponent. I es clausurà l'acte amb els discursos de rigor, a càrrec de les primeres autoritats. A dos quarts de dues se celebrà un dinar a l'Hotel del Centre i es brindà amb xampany. I el director General fou acompanyat a l'estació on emprengué el retorn a Madrid.
Complerts tots els tràmits d'adjudicació de les obres, la construcció de l'edifici es realitzà sense dilacions, donant-se per acabada l'any 1919. Però inexplicablement no hi funcionà el servei fins l'any 1922. Aquest retard es podria atribuir a què faltava el mobiliari. Cosa que requeria l'aprovació d'un nou pressupost. I això necessita temps i moltes gestions. Finalment el dia 31 de març del 1922, a les quatre de la tarda entrà en servei el nou edifici.
Es curiós constatar que les queixes del personal i dels ciutadans per les deficiències de l'antic local duraren des de les darreries del segle XIX fins ben entrat el segle XX. Quatre alcaldes de la ciutat se succeïren en la preocupació pel tema. L'any 1909 l'Ajuntament feu l'oferta formal del solar. L'acceptació del qual no es va fer afectiva fins el 1915. La primera pedra es col·locà el 1916. El que requerí menys temps va ser la construcció de l'edifici, que quedava enllestit l'any 1919. I la definitiva entrada en servei no es produïa fins el 1922. Això darrer que era el més important esdeveniment no meresqué la més mínima celebració. Però el que més interessava tant als soferts funcionaris com als usuaris del servei era poder deixar el deficient local del carrer de la Força i poder disposar del nou edifici de l'avinguda Ramon Folc. Passar de la dreta a l'esquerra de l'Onyar. Canviar un pobre i insuficient local de lloguer per un ampli i luxós palau.
Per saber més detalls sobre aquest tema podeu consultar el llibre de Vicenç Fernàndez Coll, Els edificis de Correus de Girona. Segles XIX, XX, XXI. Llibre que m'ha servit per redactar el present article.
