ou episodi en la crisi interna del PSOE. El Partit Socialista d'Euskadi arriba a un acord amb el PNB per formar govern a Vitòria, fet que amplia substancialment el pacte que ja funcionava en ajuntaments i diputacions. A més d'això -que ja és prou de per si- ha signat un compromís per presentar l'esborrany d'un nou Estatut de Gernica en el termini de vuit mesos, moment en què cada un dels dos grups compromesos en la governació tindrà llibertat per exposar la seva postura sobre l'organització territorial de l'Estat. I tot això dins de la legalitat vigent i sense desbordar el marc estatutari, cosa que diferencia clarament aquest procés de la ruptura sobiranista que es propugna des de la Generalitat de Catalunya.

En fi, una autèntica filigrana. L'anunci de l'acord ha provocat reaccions oposades dins i fora del País Basc. Des d'una perspectiva, diguem, madrilenya, s'interpreta maliciosament el fet com un desafiament del PSE (de majoritària simpatia sanchista) cap a la gestora del PSOE, que s'hauria assabentat tard i malament del que es tramava tot i que ara aparenti haver estat puntualment informada de tot. En canvi, des d'una òptica euskaldun, el pacte s'observa com una conseqüència lògica del pragmatisme polític. Sembla dubtós que el PNB preferís l'opció de formar govern amb Bildu, una formació molt més radical en les seves pretensions sobiranistes, que amb el PSOE, amb el qual, a part dels actuals acords en la governabilitat d'ajuntaments i diputacions, l'uneix el record d'haver compartit, entre 1987 i 1998, governs d'indubtable èxit en situacions polítiques i econòmiques molt complicades. Van ser aquells els anys de les grans ofensives d'ETA, del Pacte d'Ajuria Enea, de la reconversió industrial a la siderúrgia i les drassanes, i de tants altres desafiaments.

D'altra banda, tampoc cal oblidar, que el PNB, des d'una òptica socialcristiana, i el PSOE, des d'una perspectiva socialdemòcrata, tenen (o tenien) dins de la seva cultura política moltes zones de contacte que afavoreixen els acords. Són els dos partits polítics més antics d'Espanya, ja que el PSOE va ser fundat per un tipògraf del Ferrol, Pablo Iglesias, el 1879, i el PNB, per un antic carlista, Sabino Arana, el 1895. I tots dos, conspicus partidaris de la República, van ser derrotats militarment pel franquisme, van compartir un exili de gairebé quaranta anys, i van tornar junts per obrir una nova etapa política a la tercera restauració de la monarquia borbònica.

L'orientació atlantista de les seves respectives direccions també és coneguda i es va manifestar clarament durant el referèndum convocat per Felipe González per reafirmar la permanència d'Espanya a l'OTAN (Ardanza i Arzallus es van manifestar a favor de «sí»). D'altra banda, les enquestes revelen que entre la militància nacionalista és majoritària una orientació ideològica cap a l'esquerra moderada socialcristiana. Totes aquestes dades abonen un territori de trobada propici als acords. En certa manera, el PNB va venir a ocupar l'espai que correspondria a la «dreta civilitzada». Aquesta classe de dreta que una part de l'opinió pública espanyola està enyorant des de l'inici de la Transició i que no té res a veure amb la dreta d'extracció franquista que tots coneixem.