Dimarts vinent, dia 13, el calendari ens assenyala la festivitat de Santa Llúcia. Santa a la qual es demana la conservació de la vista. En el temple parroquial del Mercadal es venera aquesta santa, la qual té una imatge situada al marge dret del presbiteri. Imatge que en el dia de la commemoració es presenta il·luminada, i al seu davant cremen un bon nombre de llantions, nombre que va en augment al llarg del dia. Mentre que s'hi van fent presents persones que s'encomanen a la santa. Aquesta celebració, actualment queda reduïda a l'interior del temple. Però anys enrere tenia una àmplia repercussió a l'exterior. Era la patrona dels sastres, les modistes i el picapedrers. Oficis que tenen molta relació amb la vista. Els del ram de l'agulla perquè han de fitxar-la molt i els cal conservar-la per poder-se mantenir en l'exercici de la seva feina. Els picapedrers pel perill de què se'ls introdueixi als ulls una esberla de la pedra que estan obrant. No sé si encara és vigent l'esmentat patronatge, però el que sí és evident és que aquells oficis que tenien a Santa Llúcia per patrona han pràcticament desaparegut a casa nostra.
En altre temps eren nombrosos els tallers de modista que existien a la nostra ciutat. Com també moltes dones i noies es passaven hores i hores cosint en els seus respectius domicilis. Tot això ha canviat molt.
Si en un moment donat quedessin al descobert l'interior de les cases, em sembla que no serien gaires els nois i dones que apareixerien dedicades a cosir. Més aviat les podríem veure treballant davant un ordinador, parlant per telèfon o mirant la televisió. De taller de modistes no sé si en trobaríem cap. Mentre que abans se'n trobaven a dotzenes, en tots els carrers de la ciutat. Generalment estaven instal·lats en pisos, ocupant un espai en el propi domicili de la titular del taller. Tallers que alhora que atenien encàrrecs, també eren escola on s'aprenia l'ofici.
Les nenes quan passaven a ser noies, i sortien de l'escola primària si no seguien estudis superiors, es dedicaven al que se'n deia anar a cosir. L'aprenentatge de l'art de l'agulla podia tenir per finalitat convertir-lo en un ofici per guanyar-se la vida, especialment si no preveien un proper casori. Majoritàriament, però no sempre, les modistes d'ofici eren dones solteres. També l'aprenentatge se solia fer no per seguir l'ofici, sinó per aplicar-lo a les feines de la llar, tan si es casaven com si quedaven solteres. En una família i especialment si hi havia mainada, sempre hi havia necessitat de cosir, ja fos per endegar alguna peça nova, per reparar algun estropell, o per allargar els camals d'un pantalons modificant-ne la vora. Tot això ha canviat molt. S'ha generalitzat comprar la roba feta i gairebé s'ha prescindit de fer arranjaments, es prefereix comprar una peça nova. Aquells antics tallers de modista han anat desapareixent, com també s'han reduït al màxim els establiments de venda de roba en peça.
I el que acabem de comentar referent al vestuari femení, també es pot aplicar al masculí. Les nombroses sastreries que hi havia a la ciutat, han anat deixant pas a les encara més nombroses botigues i grans magatzems dedicats a la venda de vestuari.
Aquelles protocol·làries visites de les senyores a casa la modista i dels homes a la sastreria han estat substituïdes per una ràpida presència en els establiments de venda de vestuari. Vestir-se era tot un ritual. Mirar els figurins per orientar la compra de la roba i les característiques de la confecció d'acord amb la moda vigent. Algunes, molt poques, modistes disposaven de roba per confeccionar; però el més corrent era haver de comprar-la en algun del nombrosos magatzems que existien, a la Rambla, al carrer Nou i també a la Gran Via i al carrer del Carme. Reiterades visites al taller de la modista per prendre mides, escollir el tipus de confecció i fer les proves que fossin necessàries.
Semblantment passava amb els homes. La majoria dels sastres tenien botiga en planta baixa, ben proveïda de teles de diverses qualitats i preus. També hi havia sastres que treballaven en un pis i no disposaven de roba, i era el client que l'havia de comprar en algun magatzem dels que es trobaven a la plaça del Marquès de Camps. Després d'escollir la roba i determinar si la cintura dels pantalons havia de situar-se més amunt o més avall. Si l'americana havia d'anar creuada o recta, amb dos o amb tres botons, amb armilla o sense, es prenien les mides, i, després de les corresponents emproves, es disposava del nou vestit.
D'uns anys ençà totes aquelles sastreries han anat desapareixent, com també anaren tancant els magatzems de roba en peça.
Quan anàvem a passejar per les Pedreres sentíem com una música de fons el repicar dels picapedrers. En diversos espais de la muntanya eren molt actius els tallers de picapedrer, dels quals n'anaven sortint les peces que s'integrarien en edificis, monuments i també làpides commemoratives o esteles sepulcrals. Aquells tallers no només rebien encàrrecs de la ciutat, sí que també del seu entorn comarcal i de molt més enllà. De la mateixa manera que desaparegueren les modistes i els sastres tampoc trobaríem picapedrers en la nostra muntanya, convertida en gran part en un elegant barri residencial.
Quan estaven en tota la seva vigència els esmentats oficis, la festa de Santa Llúcia tenia una gran repercussió en l'ambient ciutadà. Pels carrers transitaven animats grups de noies que anaven o venien de visitar la Santa, o d'esmorzar en alguna de les granges que en aquella, com en les altres celebracions de patronatge, veien ampliada la seva feina. I al migdia no podia faltar una gran ballada de sardanes a la Rambla. Eren temps en què els joves ballaven més sardanes que no fan ara. Actualment en les audicions de la nostra dansa podem observar que els que s'integren en les rotllanes son generalment de mitja edat per amunt. Els més joves ja tenen molts altres entreteniments que atrauen majoritàriament la seva atenció. En la participació en aquelles sardanes de Santa Llúcia s'hi notava una majoria de l'element femení. A la ciutat hi havia moltes més modistes i noies que aprenien a cosir que no pas sastres. Però si l'audició del migdia s'allargava fins passada l'hora de tancar les botigues i alguns despatxos, i més encara la de sortida de classe dels estudiants de l'Institut o de la Normal, s'hi afegien els elements suficients per aparellar els sardanistes.
Normalment les sardanes es ballaven a la Rambla; però recordo que un any se'n ballaren en un dels tallers de picapedrer de les Pedreres. Es veu que en aquella ocasió el picapedrers tingueren més protagonisme en la organització de la festa. Però no es pot negar que qui animava la celebració eren especialment les modistes, amb l'alegria de la seva joventut.
