o vaig començar la meva segona vida a les portes d'un dispensari al bell mig del no-res. Quatre pedres mal posades, cobertes d'una teulada de palla i branquillons feien la funció de ser lloc de trobada dels veïns de la regió, alhora que un cop al mes, i si les temperatures o les inclemències del temps ho permetien, hi arribaven dues monges que portaven medicaments i feien les cures bàsiques. D'aquesta manera molts malalts s'estalviaven de fer quilòmetres i més quilòmetres tot resseguint la carretera serpentejant fins a arribar a la gran ciutat. En aquelles quatre parets es salvaven vides.
Anys després hi vaig tornar a anar i tot seguia igual. No eren les mateixes monges sinó que unes altres els havien pres el relleu, i ara, a més a més, ja tenien un metge que també passava visita i diagnosticava tot tipus de malaltia.
La meva gran alegria aquesta setmana ha estat descobrir que, seguint el curs de la modernitat, s'ha creat un tren que recorre el meu país salvant vides. Sí, sí, aparentment és un tren com d'altres, pintat de blau cel, que para a totes les estacions, però si hi entres, tot està reconvertit per ser un hospital. El seu nom, Lifeline Express, el tren dels miracles l'anomena tothom, ja que recorre les regions més remotes de l'Índia salvant vides.
Els passatgers són gent sense recursos que són hospitalitzats i operats allà, ja que no tenen mitjans econòmics per pagar les intervencions. Aparentment l'Índia va creixent econòmicament però encara hi ha molta gent que viu sota el llindar de la pobresa. Si ho miréssim amb xifres tocaria a 1,5 llits per cada 1.000 persones. Per tant, aquest tren és l'única esperança per a molta gent, que quan saben que està a punt d'arribar a la seva ciutat, planten les seves tendes de campanya per esperar-lo amb paciència.
El tren fa parada a cada estació i en cada població s'hi està ben bé unes tres setmanes. Allà es realitzen operacions senzilles i de ràpida recuperació com cataractes, problemes auditius, deformitats causades per la pòlio, i operacions de llavis leporins o paladars oberts.
El Lifeline Express està dotat de les últimes tecnologies mèdiques i un dels seus grans avantatges és que, en ser un tren, es pot traslladar a qualsevol lloc on s'arribi a través dels rails.
Una de les operacions més habituals és la de cataractes, ja que afecten molta gent a l'Índia. La gent que és operada creu en els miracles, ja que passen de veure-hi borrós a gaudir de bona visió en poc temps. M'imagino la cara de felicitat dels pacients en recuperar aquest do tan preuat, que els permet de nou tornar a treballar i guanyar-se la vida.
En el tren dels miracles hi treballen 10 metges i dotze infermeres, però a cada ciutat on paren recluten els millors metges que treballen en hospitals del govern. I si tot funciona és gràcies a la coordinació del govern, de les empreses privades i de les ONG com la International Impact India Foundation.
El dret a la salut és un dret fonamental de les persones i per tant hi ha de tenir accés tothom. Idees com aquestes ajuden a equilibrar la balança de les injustícies del món, i fan que pugui somiar que encara hi som a temps d'arreglar-lo, de fer-lo més humà.
La propera fita del Liféline Express és arribar al Pakistan. A veure si ni les barreres ètniques ni les de cultura ni les de religió no el poden parar.
