El títol d´aquest article vol fer referència al desordre, la desorientació i la falta de govern i de mesura en les accions i paraules que sovint observem al nostre voltant, a la nostra societat. I són moltes les coses i els esdeveniments que creen desconcert i desànim entre la bona gent, per la lamentable absència de criteris i d´objectius clars en aspectes que condicionen el present i el futur de les nostres relacions i les nostres vides. I encara es causa més desconcert quan les actuacions o les omissions dels que vetllen, teòricament, perquè la seguretat i la legalitat imperin a la societat donen senyals de confusió i desorientació. El primer que cal posar en relleu és que normalment qui tem la justícia sol ser la gent que actua respectant les normes i compleix cívicament amb les seves responsabilitats i obligacions. En canvi, els que se situen al marge de la societat, aprofitant-se´n, fins i tot amb il·legalitats i il·licituds, se´n riuen de les lleis i dels que les complim. Solen ser aquells que, normalment, mai han estat solidaris, i quan vénen mal dades, són els primers a exigir la solidaritat dels seus conciutadans i de les administracions públiques. I és lamentable constatar que algunes persones que, actuant al marge de qualsevol normativa, provocant situacions irregulars, tirant pel dret i desafiant la legalitat, reclamen privilegis, no drets. Actuant amb fets consumats, sense confiar-se a ningú, ni acudir a cap servei d´ajuda o orientació, pretenen i reclamen comprensió aliena, i exigeixen la legalització d´accions que podem qualificar d´irregulars, si es que no són delictives.
Ni la violència, sempre injusta, ni la raó de la força haurien de poder concitar la compassió o la conformitat de la ciutadania, ni hauria de ser el motiu perquè els responsables públics accedissin a mirar cap a un altre costat o a legalitzar situacions semidelictives, deixant el camp lliure als que no fan res per a la societat, però que volen viure a costa seva. La prudència no està renyida amb la valentia ni amb la bondat.
No causa desconcert veure com mafiosos ocupen i lloguen propietats alienes? No causa desconcert veure que un tribunal es fixa més en el fet que la mare d´un propietari ha esbotzat un pany d´una porta d´una vivenda il·lícitament ocupada, que no pas en el fet que qui l´ocupa era conreador de droga? No causa desconcert que de forma intermitent i preocupant es posi en qüestió el cobrament de les pensions de jubilació? No causa desconcert veure com personatges que suposadament s´han apropiat fraudulentament d´ingents quantitats de diner públic o privat, ni tornen els diners ni sabem si seran condemnats, i va passant el temps...? No causa desconcert veure com uns grans traficants de droga son absolts per un tribunal, perquè la prova de càrrec -real i verídica- no va ser obtinguda «legalment»? No causa desconcert, entre la bona gent, comprovar que amb proves falses, o pel poder del diner, a vegades s´aconsegueix una sentència aliena a la justícia i a la veritat? No causa desconcert comprovar que qui se salta la llei o ordenances no és degudament sancionat i a més ho esgrimeix com un mèrit?
Hi ha molta feina per fer. Aïllar-nos, com a persones o com a societat, no té sentit. Tots estem interrelacionats. I no ens hem d´enganyar: la societat serà millor si cadascú de nosaltres procura ser millor, responsable dels nostres drets, però també de les nostres obligacions. I això no és un desconcert, és una certesa.E
