Estem entrant en els territoris temporals del fred segons determina el calendari meteorològic. No hi ha un dia concret de la seva arribada, però és tradició que sigui als tombants d'aquest mes de desembre, quan la nit tímidament s'escurça, el dia gandulejant s'allargassa i el fred s'intensifica amb força.
El refranyer català va curull d'adagis, proverbis, sentències, molt lligats a les festivitats o a determinats sants als quals atribueixen la data del principi del fred hivernal: «Per Sant Tomàs el fred al nas», «Per Nadal, fred com cal», «Pels Reis el dia creix i el fred neix» o «Quan vénen els tres barbuts, vénen els freds cascarruts» (cascarrut és un arcaisme d'origen castellà, que significa fosc i sec, malcarat i esquerp si és referit a la gent). «Si el febrer riu, el fred reviu» i «Si la Candelera plora el fred ja és fora».
Tanmateix la dita més precisa i científica sobre la data exacta en què les baixes temperatures entren en el paisatge i a la llar és aquesta: «Fred, si no el fa al davant, el fa darrere», cosa que implica que tard o d'hora passarem fred, però la natura és capriciosa i a voltes ens desorienta i altera els arbres fruiters, és quan els ametllers despistats floreixen tot pensant que és primavera, però encara el fred no ha fugit. Aquestes també les trobo sàvies: «Lo que guarda del fred, guarda de la calor», «Qui festeja, no té fred», «De por i de fred, qui més se'n posa, més n'admet» i «Qui no té seny, no té fred».
La meva generació hem passat un fred polar; tots recordem les fredors dels llargs hiverns i la indefensió domèstica per mitigar-lo. La fredor es ficava dins les cases, com un inquilí no desitjat, que no podíem treure de cap manera i omplia tots els espais; s'apropiava de les habitacions on dormíem, de la botiga i dels vàters, que en moltes llars eren a l'exterior, al balcó, a la terrassa o a l'eixida (els culs quedaven glaçats). En el menjador hi havia la llar de foc o l'estufa de llenya, del tot insuficients, que escalfaven els que estaven al davant, lloc reservat als avis o als pares.
Com que el meu pare era sastre sota la taula on les noies cosien hi havia un braser que contribuïa a mantenir calent el local, també les planxes alimentades amb carbonet hi ajudaven. Quan era molt petit acostumava a romandre en el cosidor perquè era el lloc més calent i alegre de la casa. Anys després arribarien les estufes de butà i les elèctriques, les més populars van ser les anomenades «catalítiques», tan conegudes que fins i tot el nom serví, com a metàfora, per designar les persones fogoses sexualment, tanta era l'escalfor que desprenien.
Al mas de la meva germana, un edifici immens amb grans buits interiors i sostres alts, el fred era tan rígid que recordo haver vist caldejar el llit emprant el burro. (El burro era un escalfador de llit; s'apartaven els llençols i un petit braser es ficava entre els llençols abans d'anar a descansar i poder dormir amb una temperatura més confortable). Recordo quan estudiava en el Collell, quin fred vàrem passar! Em posava al matí dins del llit la samarreta, la camisa i els jerseis. Les cases d'abans estaven mal equipades per suportar les onades prolongades de vents gelats o el llarg període de les glaçades de quan tot el poble quedava gebrat.
Hi havia tota una indumentària adaptada al rigor hiemal; ens embolicaven amb abrics gruixuts molt pesats i la bufanda; una peça de roba de nom divertit era el «passamuntanyes». (A l'estiu un mot ridícul era el «tapa-rabos», el banyador masculí, malgrat que els pares eren botiguers la paraula «tapa-rabos» estava prohibida i no era pas l'únic mot impronunciable; crec que el vocable «xarnego» i els motius, els malnoms de les persones ocupaven els primers llocs, seguits per mots malsonants i els termes «lletjos»).
A l'hora d'anar a dormir emplenaven les bosses amb aigua calenta que embolcallàvem amb el pijama. Era agradable sentir el contrast entre la baixa temperatura dels llençols i l'escalfor de la bossa d'aigua als peus, enfundats en els peücs; la qüestió era matar el fred com fos perquè s'apoderava del cos fàcilment i ens deixava peus i mans balbs, plens de penellons que coïen molt i no ens paràvem de gratar.
El fred podia venir de molt lluny, així a l'any del gran fred, el 1956, el fred va venir de Sibèria, enviat pels comunistes russos que ens odiaven perquè els havíem guanyat la guerra. Els quatre punts cardinals catalans quedaren vinculats pel mateix factor climàtic, per una gelada vinguda del nord-oest d'Europa que deixà tot el continent fet un glaç. El Turó de l'Home va arribar a -19º, Girona a -10º, Banyoles a -14º. Els hiverns més freds a Catalunya dels que hi ha constància meteorològica foren el 1891, 1893, el 1905 i el 1956.
Un servidor tenia 9 anys quan el poble quedà sota els efectes d'un fred siberià, sec i constant. De l'1 (la nit de la candelera) al 20 de febrer tot Catalunya va quedar gelada, encarcarada com un bacallà salat. Ningú podia sortir del seu poble. Caramells de gel, estalactites lliscant de les canaleres de les cases i dels conductes d'aigua per regar els camps. Fins l'aigua del mar que porta sal es gelà i penjolls de glaç regalimaven de les roques, un fet mai vist pels més ancians.
Els vidres interiors dels domicilis particulars quedaren glaçats i les fonts deixaren de rajar perquè s'hi havia fet un tap de gel a la boca; molta gent romangué sense aigua corrent perquè les canonades rebentaren per culpa de l'augment de gruix de l'aigua en solidificar-se.
Va ser un miracle, per fi Catalunya s'havia posat d'acord afirmant que mai s'havia respirat una aire tan extrem, un fred tan glacial.
