Emboirat per les notícies del dia a dia, abans-d'ahir al vespre vaig topar pel carrer amb en Bambino qui en un moment em va fer baixar del núvol. En Bambino va arribar a Girona rebotat de les guerres balcàniques i, a les nits fredes, del llit estant el sentíem plorant un altre drama. Tot sol al mig del pont de la Princesa amb un doll de veu i en una llengua pròpia mesclant l'italià i el castellà, com si fos aquell monjo d'El nom de la rosa, ens feia saber que un dia havia de decidir-se entre dues dones per casar-se i no va saber quina triar.
Aquí formà part d'una indigència ben estructurada. Un trobava una casa abandonada als afores, lluny dels serveis socials, i dictava unes normes que els que arribaven després havien de complir, un sistema jerarquitzat basat en el respecte. De dies pidolaven i bevien per lamentar el que havien perdut pel camí. Una nit en Bambino em va ensenyar la bicicleta que acabava de robar, la segona que em prenien en tres dies. Em va ensenyar la cisalla amb la qual va tallar el cadenat més gruixut que em vaig poder permetre i em va fer un retrat del propietari: un gironí ric que tenia la bicicleta per caprici però ell l'havia de menester per voltar. Ja se'n compraria una altra, el ric. Justícia social.
Una tarda vam coincidir a dins l'església de Sant Feliu. M'hi va trobar repassant les làpides cercant no recordo què. Ell resplendia de satisfacció. Havia abraçat la fe per deixar el malviure enrere. Feia goig. A sobre de la tomba d'algun il·lustre gironí em va posar al dia del seu nou viure, el mateix que mena ara, en la creença que jo era allà pel mateix motiu. Comparteix pis amb adults i la jerarquia és pitjor que la del temps de viure al carrer. Qui lloga el pis imposa les normes, sovint arbitràries, cobrant un lloguer excessiu per poder viure dels companys. En Bambino diu que això no li agrada gens però ho acata.
Ara em parla amb més respecte que abans. M'ha vist retratat en aquest diari i diu que sóc actor mentre em fa el gest d'escriure. Sap ben bé el que es diu. És de voltar per la ciutat i la coneix com cap altre. L'ha vista amb uns altres ulls i me l'explica perquè ho sàpiga. Em demana que si us plau escrigui al diari les converses que tenim, sobre les coses de la ciutat, del dia a dia, sense embuts, admetent les coses tal com vénen. Després de desitjar-nos sort, la trobada em va semblar un regal dels déus. Si hi ha cap camí per la felicitat ell està més ben encarat per trobar-lo, lluny dels debats estèrils que ens encaparren a tothora.
