A fora plou. Els que estem tocats per la part sensible i compromesa de l´existència sabem que és molt perillós posar-se a escriure al costat d´una finestra des d´on veus caure la pluja. Mirar al carrer solitari a través d´un vidre que regalima lentes gotes d´aigua, fa presagiar un viatge tocat per introspeccions que a vegades fan mal. Penso en aquesta aigua que cau, i jo, habitant d´aquesta part del món privilegiat, còmode, instal·lat entre alts murs de protecció, uns d´intangibles i d´altres reals, em trobo sota una teulada ferma, que em protegeix d´inclemències però que finalment deixa passar el dolor d´altres a través dels pensaments que viatge a terres no tan llunyanes. Penso en tota aquella gent que hores d´ara estaran amarades d´aigua i tremolant sota una pluja que cau damunt de famílies sense sostre i sense futur proper, caminant per carreteres fosques cap a algun lloc desconegut fugint de la barbàrie de gent enfollida que han triat les armes en lloc de la paraula.
En aquest món que s´esquerda per moments, el demà cada vegada és menys previsible i és per això que el primer món hauria de començar a pensar que li està passat. Com és que ens hem tornat tant insolidaris, tan egoistes, tan covards? Tenim por? Por de què? La veritable por no l´hem coneguda mai. N´hi ha d´altres que la tenen com el pa de cada dia.
A vegades penso que bonic que fa una fotografia aèria d´una plaça enmig d´una gran festa major. Una munió de persones que, sumades, creen aquesta imatge plàstica de bellesa potent. Aquí hi ha la clau per lluitar contra les desigualtats del món. Creure que jo sóc un cap més d´un conjunt de caps que finalment mouen i commouen. Junts fem la gran foto, sense cada un de nosaltres, aquesta no seria possible. Si deixem de pensar que jo no puc fer res perquè sóc un i ens creiem que junts ho podem fer, potser podrem canviar el rumb d´aquesta història humana que va de cap al precipici. No tancar-nos a casa i aïllar-nos de tot. Sortir, protestar, donar el que pots i rebre de l´altre el que et pot ensenyar. Finalment aquesta cadena de petites voluntats poden fer capgirar el món. Atura´t i pensa, què puc fer jo en el meu entorn, què és el molt o poc que puc donar? Què puc aportar en la meva justa mesura a contribuir a fer una societat millor?
Perquè una societat que no es mira el melic, que és conscient dels seus privilegis i n´utilitza una part d´aquest per contribuir a estabilitzar i pacificar societats convulses o donar eines i coneixements a societats que passen gana, és una societat en pau en si mateixa. I parlo de societats i no pas de governs. La força de la gent pot fer caure mals governants i estirar les orelles a aquells que fan el que no toca. Nosaltres som el futur d´aquells que ara no en tenen. I ho som amb petits gestos, petites iniciatives, petits esforços vers els altres que pateixen, que ja no els queda res, estiguin lluny o a prop. Això no ho escric perquè és Nadal ni per netejar la meva consciència de pobre europeu desconcertat. Escric aquestes ratlles perquè a fora plou... i a dins... també.
