En aquests últims anys tots hem vist centenars de cartells així: «Últims dies. Liquidació d´existències per tancament de negoci». L´últim cartell que vaig veure estava en una botiga d´articles per a nadó. Vaig treure el mòbil i vaig començar a fer fotos de l´aparador, pensant que estava fotografiant un vestigi d´una civilització d´una altra època (com si algú, fa cent anys, s´hagués proposat fotografiar un dels últims fanals de gas o un dels últims tramvies tirats per mules). Fins i tot els noms dels productes que s´exhibien semblaven pertànyer a un llenguatge que ja gairebé ningú parla: capçals de fantasia, sabatetes de nen, paper pintat per a dormitoris infantils, portabebès?

Quin catàleg on-line usa el diminutiu «sabatetes de nen»? I qui diu ara «capçals de fantasia», si no és en una novel·la de Harry Potter o en una pel·lícula retro-futurista? En els catàlegs d´Ikea, els capçals es diuen Berkkestua o Borgann (o coses encara més rares). I en els catàlegs de venda on-line s´anuncien capçals Princesa o capçals Anastasia, però no capçals de fantasia. Els catàlegs estan redactats per algú que no té cap relació especial amb les coses que ven -d´aquí a poc probablement els escriurà un robot lingüístic inventat per Google-, mentre que l´aparador de la botiga estava decorat per algú que havia dedicat una gran part de la seva vida a vendre aquestes coses. Estic segur que l´amo d´aquest comerç no només tenia una inclinació especial cap als productes que venia, sinó que els coneixia bé i podia aconsellar de la millor manera sobre els seus avantatges i inconvenients. I el mateix podria dir-se dels llibreters o dels ferreters que amb prou feines aconsegueixen mantenir en peu els seus negocis. Però, Internet i els nous hàbits urbans estan fent desaparèixer aquest món de petits comerços amb què una família o fins i tot diverses podien portar una existència digna venent llibres o articles per a nadons.

És evident que aquest món s´està enfonsant i és improbable que duri molt més de deu o quinze anys. I cada vegada veurem més cartells amb aquesta tràgica frase, «Liquidació d´existències», que ens provoca un calfred gairebé existencial perquè tots sabem que la nostra existència també serà liquidada algun dia. Els escriptors sabem com de malament es passa quan arriba una carta de l´editorial que ens anuncia que els nostres llibres «seran liquidats». Liquidats, és clar, vol dir que seran destruïts. I tots sabem el matís sinistre que té el verb «liquidar» quan s´aplica a l´eliminació física d´un adversari. En llenguatge mercantil, es liquidava un deute o es liquidaven les existències d´un negoci. Però cap al 1924 els gàngsters americans van començar a fer servir el verb amb un sentit molt més sinistre: «liquidar» significava matar algú, només que usant un eufemisme que pretenia emmascarar la lletja veritat amb un fals matís administratiu. Els gàngsters, pel que he llegit, van prendre la paraula de la Revolució soviètica. En l´argot revolucionària, l´eliminació dels «enemics del poble» es denominava amb un eufemisme administratiu, likvidirovat, que significava això mateix, liquidació, només que en aquest cas es tractava de milions d´existències individuals en comptes de simples productes mercantils. El segle XX, ara ja ho sabem, ha estat el període històric de les grans liquidacions de masses.

Em pregunto si trobarem a faltar l´existència del petit comerç. En realitat, els comerciants no han tingut bona fama, i de fet en alguns indrets s´usa encara el qualificatiu de «fenici» -la civilització comercial per antonomàsia- per referir-se als éssers insensibles i cobdiciosos que no estimen la seva terra i la traeixen amb molta facilitat. És curiós, perquè la civilització fenícia va ser una de les més pacífiques que es coneixen, ja que en comptes de conquerir altres països i sotmetre´ls es limitava a establir petites colònies que només es dedicaven als intercanvis comercials. I tot i així, ningú pren als fenicis per una de les grans civilitzacions de la història, malgrat que van inventar l´alfabet que ara fem servir i no van guerrejar ni massacrar a ningú. Però l´odi al comerciant que viu de les plusvàlues s´ha infiltrat en la nostra societat. De fet, el rebuig a tot el que signifiqui pactar i transigir en matèries ideològiques és una herència del rebuig atàvic a les pràctiques comercials, que es basen justament en l´acord i la transacció. I si bé es mira, el nazisme i el comunisme, els dos règims polítics que es van dedicar a la liquidació massiva d´existències (humanes, s´entén), compartien el mateix odi furibund contra els petits burgesos i els comerciants i botiguers. Raó de més per trobar a faltar a aquests comerços que ara mateix estan liquidant existències.