Fa uns dies, de manera pedagògica, abans de sortir de casa em poso el videoclip i la cançó de la campanya «Casa nostra, casa vostra» d'en Joan Dausà. Crec que així, tot i sentir-me culpable per no fer res, no dono l'esquena a tots aquells que estan vivint fets terrorífics al nostre mar. Girar el cap i fer veure que no passa res és ser còmplice. Gràcies a la cançó i el videoclip -encara que sigui una estona- penso i reflexiono.
És complicat sentir empatia darrere una pantalla i més encara quan vivim a l'era de la sobreinformació, de les imatges que toquen el límit del que és censurable i dels debats on opina tothom -fins i tot el que no sap del que parla. Tot això ens crea una mena de mur contra la sensibilitat i l'empatia, que només cau quan ens passa a nosaltres, a algú proper o ens sentim completament identificats amb alguna persona que hem vist que ho està vivint. Som així d'egoistes. Els darrers fets ocorreguts a Turquia, Alemanya o Síria, em fan pensar que parlar de III guerra mundial no és gens descerebrat. No vull -ni puc- entrar en una anàlisi més profunda -no pretenc ser d'aquells dels quals us parlava abans, que parlen sense saber-, però la política exterior dels països més poderosos del món, els més de cinc milions de refugiats, els milers i milers de morts, els atemptats dia sí dia també i el populisme i racisme creixent a la societat avalen i donen la raó als que pensen com jo, estem -no davant- dins d'una guerra global. Un conflicte diferent als que coneixem fins ara, amb la por com a primera arma -només fa falta passar uns dies a París- alimentada per discursos racistes contra immigrants, refugiats i tot allò que no s'assembli a nosaltres. És trist i impotent no conèixer cap solució i veure com els humans transformen i malgasten l'energia en negativitat i problemes. Hi ha massa gent que encara no entén que el progrés va agafat de la mà del respecte i la pau, i no de l'odi i la guerra, com alguns intenten fer-nos creure. Fins que no sigui així em passarà com a en Joan, no entendré aquests humans.
