Arribats a aquest punt de l'any sempre va bé fer una ullada a tot allò que queda enrere, fer anàlisi i neteja i agafar embranzida per afrontar el demà. I més que puntejar tots els fets i repassar com han estat, jo prefereixo guardar algunes reflexions sobre aquest 2016 que ara acaba. Així, la primera de les reflexions gira a l'entorn d'aquesta política que s'ha convertit en omnipresent a les nostres vides i tinc la sensació que no hi ha res per analitzar perquè ens hem passat un any més posant tant sovint el termòmetre a la política (aquí seria al procés) que en comptes d'anar cap a alguna banda, estem sempre allà mateix, perquè el que de debò importa és la mesura del minut a minut i no tant la globalitat de si es fa o no es fa. Amb Madrid passa una mica el mateix, és posa la lupa tant a prop i en tot moment que facin el que facin sembla una estripada, fins el punt que sempre s'està al límit de l'esquizofrènia per un munt de banalitats que ni sumades tenen cap mena de rellevància. Això és el que ens deixa el 2016, un cercle tancat on ni s'avança ni es va enrere, sinó que sempre estem allà mateix, però ens ho volen vendre com si tot fos apassionat i com si cada instant fos històric i irrepetible, quant massa sovint el que passa es que s'està a la ratlla del ridícul.
La segona reflexió té més a veure amb el drama. Anys enrere, les situacions de violència, de víctimes o de catàstrofes ens queien tant i tant lluny que amb la distància les minimitzàvem i s'acabaven enquadrant en la llista de dades i de xifres. Ara però, com que les guerres, el terrorisme i les tragèdies passen tant a prop de casa nostra i de manera continuada, que hem fet un pas endavant i simplement les hem normalitzat. I tant quotidianes son que ja no ens fan ni fred ni calor. Ens estem insensibilitzant davant la mort i la tragèdia i correm el risc, massa sovint, de tornar a ser inhumans. Vaja, un 2016 molt millorable.
