Aviat farà divuit anys que l´escriptor xilè Roberto Bolaño va escriure una cinquantena de columnes en aquest diari. Entre el gener de l´any 1999 i la primavera de l´any 2000, Bolaño enviava els textos en castellà. A la redacció es traduïen al català. Els responsables del Diari de Girona van tenir bona vista com diu Ignacio Echevarría, el compilador de les columnes, perquè els lectors, acostumats a les plomes tocades pel localisme, tot d´una van notar que el món podia ser, i de fet era, una mica més ample i antic. Un dia els parlava de Jonathan Swift, un altre dia reflexionava sobre la violència a Mèxic, sobre el concepte del valor a la Grècia del VII abans de Crist, etcètera.

Tanmateix, Bolaño també emparaulava els paisatges i les persones immediats. Amb la gràcia crítica del qui ve de fora i per tant veu coses que els oriünds passen per alt. Llegeixo una columna en què parla d´un amic seu, pastisser de Blanes, un home que no es posa mai malalt i que sempre està de bon humor. Immune al fred i a les passes de grip, és un taujà que propugna un estil de vida conegut: sense gaire cabòries, amb una actitud diguem-ne bonifàcia, s´agafen menys refredats.

No dic que s´hi assembli, però el pastisser de Bolaño m´ha fet pensar en un fenomen persistent, social, propi de la catalanor comarcal. Des que va començar l´hivern, hem tingut onades de fred. Com cada any. I, no ha fallat mai, al pic de cada onada he trobat persones que se´n reien del clima i bramaven contra les prediccions del meteoròlegs. Tot un tipus, el que necessita dir que no fa mai fred, a mi em fa somriure.

El retrat robot és el d´un home que passa dels quaranta, i que sovint ronda els seixanta. El trobem a les xarxes socials i als bars. Desabrigat, envoltat de gent que va tapada fins les orelles, cridarà ben alt que de fred no en fa. El més probable és que, rubicund, exposi la seva teoria en samarreta. Simbòlicament, doncs, ell serà la prova que la resta de fredelucs són uns covards, gent de poca salut, uns fluixos, escassos de valor. El nostre home, en canvi, es creu ser l´últim reducte de la virilitat. De l´homenia enravenada, val a dir, quan sovint li detectem un lleu repunt de pell de gallina.

Dir que no fa fred és propi dels adolescents. Ells hi tenen tot el dret. Bombes hormonals de calor, me´ls crec. Però a mesura que passen els anys, el fred se´ns fica dins. Josep Pla deia que fer-se vell és tenir cada cop més fred. I Sergi Pàmies va fer una conferència (Bruce Willis, o l´art de portar samarreta), fa més de vint anys, en què va dir una gran veritat: s´ha de ser un gran actor per salvar la humanitat i, sobretot, per dur una samarreta imperi i no quedar com un fantotxe.