No hi ha dubte que més enllà de com acabi El procés, aquests seran els anys que hem viscut perillosament. Costa saber si estem en una muntanya o en una ruleta russa. El tic tac del pèndul a vegades s´accelera i sorgeixen notícies sorprenents que sembla que hagin d´esclatar-ho tot. Guerra bruta, informes falsos, pressions internacionals i curiosos bocamolls que desconcerten.
Judicis polítics, política judicialitzada, recursos i entrebancs i persecució als que fan truites trencant ous o als que porten fanalets amb estelada. Els pressupostos del govern s´aprovaran gràcies a un sí però no o a un sí paradoxal. S´ha votat a favor tot i posar condicions, per què els cupaires sempre estan enfadats? Restrets i dramàtics. Es pot ser crític oferint alegria o esperança?
És evident que no és senzill construir un estat nou. Bastir una república dins d´una monarquia és com fer boixets al coixí amb el perill que una agulla mal col·locada activi una bomba de raïm. Els pressupostos aplanen el camí cap al referèndum impossible i alhora necessari. Demanar l´opinió a la gent no és pecat mortal. No fa gaire hem vist com qui en convoca també els perd.
Els indignats no formen part de cap classe social concreta, és un sentiment i una actitud transversal que qüestiona els defectes i les sevícies d´una societat corrompuda. Ningú no té superioritat moral indeleble. Cada pas fet a favor de la república clarifica paràgrafs d´una obra escrita amb escriptura automàtica i amb components de surrealisme melodramàtic. Actors espontanis que salten a escena, protagonistes que caduquen i secundaris que relaten una peça paral·lela. És un fet: vivim perillosament.
