Dins l'Univers que coneixem, amb una edat aproximada de 13.800 milions d'anys, si partim de l'anomenat big ban, el nostre planeta, integrat dins el sistema Solar, que forma part de la galàxia coneguda com a Via Làctia, té 4.540 milions d'anys d'antiguitat. I l'espècie humana té l'origen fa només 200.000 anys. Gairebé nouvinguts i tanmateix la nostra empremta a la Terra és profunda. Dominem els altres animals, explotem els recursos naturals, lluitem reeixidament contra malalties, formulem hipòtesis científiques consistents sobre el que ens envolta, desenvolupem tecnologies que multipliquen les nostres capacitats, creem bellesa amb els llenguatges de la música, les arts visuals, la paraula,... La construcció humana no ha deixat de progressar a través dels segles, malgrat la destrucció de les guerres o dels desastres naturals. I fins i tot podríem afirmar que en alguns aspectes s'ha accelerat, tot i que no hem sabut eradicar la violència ni hem après a contenir prou la crueltat o la cobdícia. L'esperit humà, que té l'anhel de transcendència, sovint no demostra la saviesa necessària per fer un bon ús de tot el que la seva ment ha pogut concebre. L'arqueòleg Eudald Carbonell ens recorda el llarg camí que ens queda per recórrer en la humanització. L'evolució incessant ha estat possible no tan sols pels coneixements adquirits, sinó sobretot perquè els transmetem i els eixamplem generació rere generació. Un dels àmbits on l'acció humana es fa més evident és la institucionalització, és a dir, la configuració de vincles i realitats que no completen el seu cicle en l'existència d'un individu, sinó que es comparteixen i defineixen arrels i horitzons que uneixen persones diverses. D'una manera més o menys rellevant, tothom participa d'institucions amb vocació de perdurar. A Catalunya n'és un exemple la Generalitat, que, amb la recuperació de l'autogovern, es va associar a la Diputació del General establerta a mitjan segle XIV i que l'any 1400 va adquirir la part més antiga de la seva seu actual. Un govern, doncs, amb la seu on la tenia fa sis-cents anys, superant els daltabaixos de la història. Si les institucions són expressió de continuïtat, s'imposa una reflexió sobre el paper que hi compleixen les persones. De vegades la història s'ha confós amb una llista de monarques i la microhistòria ens ofereix claus valuoses per interpretar el passat sense esquematismes simplistes. Però en la vida de les institucions cal valorar la contribució de cadascú, si no volem acabar, des d'una fredor asèptica, introduint-hi un factor deshumanitzador. Les institucions les impulsen, les creen, les orienten,... persones, encara que incideixin sobre molta gent i que estiguin destinades a persistir. Les institucions són plasmacions d'una obra col·lectiva, però massa sovint la nostra visió de les institucions, que no han de quedar situades rere murs infranquejables, n'obvia la naturalesa instrumental i la distancia de la dimensió humana concreta, on van ser imaginades i on troben el seu sentit.
