El judici del 9-N s´emet per televisió i molta gent el seguim. Amb l´interès morbós que provoquen els escàndols polítics. D´uns anys ençà, tanmateix, d´escàndols polítics n´hem tingut tants, que sovint sembla que els mitjans de comunicació no puguin parlar d´una altra cosa.
En fi. He seguit les vicissituds de les compareixences. A més a més, visc prou a prop d´on se celebra el judici. Des de l´11 de setembre proppassat que no veia tantes estelades voleiant pel carrer. Al passeig de Lluís Companys, pels voltants del Tribunal Superior de Justícia hi hagut un ambient festiu. Va ser més gran a l´inici, és clar, quan Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega van seure per primer cop a la banqueta dels acusats.
Em pensava que el judici seria més emocionant. Malgrat algun pic de tensió, d´aquella tensió que provoca un conat d´enfrontament, les sessions s´han esdevingut de manera monòtona. Artur Mas i Francesc Homs han tingut moments de bravura ponderada, escènics. Alguns testimonis han naufragat en contradiccions i d´altres, sobretot un, han encarnat el vessant més grotesc de la causa. Enllà d´això, però, tot s´ha desenvolupat en un ambient calmós i enrarit. Com si tots els implicats, acusadors i acusats sabessin que la xarada grinyolava. I quan dic xarada, no és per denigrar ni la Generalitat, ni els que van fer possible el 9-N.
M´explico. Arran de les prohibicions del Tribunal Constitucional, la consulta del 9-N es va haver de fer diferent de com estava pensada. No hi havia marxa enrere, i els responsables es van assessorar. Amb el doble objectiu de tirar-la endavant i de no desobeir la legalitat. Al judici s´ha vist, tothora s´ha vist com els acusadors buscaven el punt, la prova d´aquesta desobediència. S´agafaran a qualsevol cosa amb l´obsessió de demostrar-la i, si cal, aportaran proves que l´últim informàtic de la Generalitat va visitar una pàgina porno des de l´ordinador de Presidència quan la suspensió del Constitucional ja era un fet. Per contra, tots els acusats han basat la seva defensa al·legant que no hi va haver desobediència. Sigui per aspectes tècnics, sigui perquè traslladen bona part de la responsabilitat als voluntaris, sigui perquè desconeixien segons quines advertències. I aquí és on parlo de clima enrarit i de xarada.
Mirin, aquest humil servidor de vostès no hi entén un borrall, d´aspectes jurídics. Però té molt clara una cosa. Esquivar suspensions i sentències, enllà que es fes amb una elegància aèria, això també és una forma de desobediència. Si volen tova, però fa part de la desobediència. I Convergència n´és una experta. Li diuen que no es pot dir Partit Demòcrata Català (PeDeCat), i es treu de la màniga un Partit Demòcrata Europeu Català (PeDECat). Veuen el mecanisme? És el mateix que es va estipular per celebrar el 9-N.
És en aquest sentit que parlo de xarada. El 9-N va ser una fita, d´aquí uns anys cap historiador no ho podrà negar. Però de moment no hem passat de les fintes legals, els d´una banda, i els de l´altra.
