Sofia Loren -suposo que amb diversos col·laboradors- és l'autora d'un magnífic llibre de cuina que ja té una dècada. En el llibre de la maggiorata -el terme que a Itàlia definia actrius de mamelles i malucs exhuberants com la mateixa Loren, la Lollobrigida o la Màngano (que es pronuncia així), i que suggereixen, alhora, una dona carnal i eròtica i una autèntica «mamma» italiana, hi ha, bàsicament, cuina de la bona: res de cuina moderna ni de fusió. És a dir, cuina tradicional, lligada a la pròpia experiència -sé, per algun amic italià com l'Enzo, que és cuiner i era veí seu quan ella s'estava a Gènova, que, en efecte, era una gran cuinera-, dels seus parents -l'àvia, la nonna Luisa a qui dedica el llibre-, la seva mare, la germana, la cuinera familiar... Cal recordar -tot i que això no surt al llibre-que la Loren, en films i sèries de televisió, sovint es relaciona amb el menjar: de la «povera e inocente mortadella» del film del mateix nom Mortadella, dirigida per Mario Monicelli, al macheroni alla siciliana con melanzana d'una sèrie televisiva o a saborosos plats de la seva pròpia mare protagonitzada per ella mateixa. El llibre, doncs, és un compendi de l'amorosa, maternal i càlida cuina de les regions italianes: de la mozzarella in carrozza a la simple bruschetta -la torrada amb all o rosca romana-, de la rústica panzanella (de la qual parlo al llibre Pa amb tomàquet) a la pasta e fagioli, un plat que el meu amic Enzo em va donar a conèixer: pasta i fesols, una quintaessència de la cuina italiana més popular. O el farro: un venerable producte de la Toscana, ja que correspon a una mena de blat o espelta prehistòric, amb poc gluten (i per tant poc panificable). Justament parlo del farro, en aquest sentit, en el llibre que tinc en impremta sobre La cuina antiga. Ibers, grecs i romans, ja que era un aliment dels antics. Apareix als nostres receptaris medievals, i el mateix nom, actualment, a Tarragona també designa una sopa i a la regió de Girona les farinetes de blat de moro. El farro banyolí, gironí, empordanès, de la Garrotxa que jo encara cuino de gust a l'hivern, tot i que la gent n'ha deixat de menjar perquè l'associen a la guerra i la misèria.

El centre actual del farro és la Garrotxa, i se'n produeix de blanc i de groc -aquest d'un gust més intens-, que es ven en agrobotigues o a les fires artesanes. A Batet de la Serra, a prop d'Olot, hi té lloc cada any la Fira del Farro. Excepte en algun cas d'Olot o de Santa Pau, no se sol trobar als restaurants, que en canvi solen usar quinoa i altres productes exòtics: per a molts cuiners el farro deu fer pagès, pel mateix motiu que els vegetarians mengen polenta -que és molt més indigesta que el nostre farro- i no aquest.

Tant el farro italià com el català, a més, se serveixen amb cotnes o rostillons de cansalada, una afortunada associació. Aquí a més hi posem daus de pa fregit, i, antigament, greixots i bases molts substancioses com el brou bufat -greix de perol, a Girona, el que queda de bullir les botifarres.