Si tens la gosadia de fer broma sobre segons quins temes et poden acabar etiquetant com un ésser menyspreable per aquest Gran Germà que formen tots plegats. Fa tres dècades, fer gags amb personatges transvestits denunciant que «Mi marido me pega...» no tenia cap mena de repercussió social més enllà del mateix supòsit còmic. Vist amb el temps, allò potser sí que era una banalització de la violència de gènere de la qual, tanmateix, també es podia extreure la poca consciència i sensibilitat del problema majúscul que la societat tenia al davant. Avui, per sort, la conscienciació i la sensibilitat contra aquesta xacra que és la violència de gènere ja hi són, encara que de vegades només serveixin per fer el paperet de cara a la galeria. Les coses clares. S'han encetat infinitat de campanyes amb el bonic missatge de «tolerància zero» però la cosa no avança com un esperaria, sobretot perquè els que més haurien de fer, polítics, cossos de seguretat i tribunals, actuen moltes vegades com superats per un problema que sembla que persisteix i reviu incansable com l'au Fènix. Des del 2008 la violència masclista compta ja amb 93 víctimes mortals. Fàstic absolut.
Tot plegat suggereix que per acabar d'una vegada amb aquesta malaltia, originada la majoria d'ocasions en actituds retrògrades i lamentables, moltes d'elles -no ho oblidem- heretades de pares a fills fins al punt que ja es palpen en àmbits educatius, fa falta encara fer molta més feina de la que es fa. L'humor i la sàtira han estat moltes vegades eines de denúncia i de combat contra situacions que ens incomoden, que trobem ridícules o espantoses, i que per tant ens haurien de fer reflexionar o canviar. Us sonen El Jueves o Charlie Hebdo? La vinyeta del ninotaire Don Edi al Diari de Terrassa aquesta setmana sobre la violència de gènere masclista ha creat un mar de crítiques que de retruc ha provocat la seva previsible censura i les conseqüents disculpes del seu autor irresponsable justificant la interpretació errònia que se n'ha fet. La polèmica, fonamentada en un joc de paraules que proposa la confusió del dia dels «enamorats» amb el dia dels «morats» -acudit molt suat, estarem d'acord- rau en el fet que el context social, per sort, ha canviat malgrat que no tot el que ens agradaria. A la vinyeta s'identifica a més, amb una mica de puteria, un dels grans obstacles que torpedinen la total resolució d'aquesta repugnant epidèmia: l'analfabetisme i la incultura de molts dels agressors. Fins i tot d'una obra tan execrable se'n poden extreure reflexions molt útils pel seu combat. Llavors, com ho fem? Com hi posem remei d'una vegada? Només hi veig un camí possible: amb contundència legislativa i judicial i sobretot amb educació, més educació i molta més educació. Deia Winston Churchill que una broma és una cosa molt seriosa. Hauríem de pensar-hi i actuar en conseqüència, i no quedar-nos únicament amb la censura del Gran Germà.
