Déu va fer el món en set dies i la costa catalana es va desfer en el curt termini de dues generacions, gràcies a la voracitat dels que només creien en el guany fàcil, arruïnant gairebé tot el paisatge amb blocs de formigó i amb barreres d'asfalt. Les pinedes van quedar arraconades, igual que els vinyers i els oliverars, les platges es van empresonar entre ports esportius i les ermites van quedar amagades darrere d'innombrables urbanitzacions. Només el mar, fins a cert punt, va continuar lliure d'especulacions. Però entre una cosa i l'altra van sobreviure els camins de ronda, humils corriols que van resseguint les sinuositats del litoral. El seu origen va lligat al control de l'espai costaner en la lluita atàvica del poder establert contra el contraban i altres maldats que venien del mar. Ara la globalització ens porta les maldats directament en contenidors al port de Barcelona o, si cal, a la porta de casa, i no fa falta que la Guàrdia Civil o els Mossos es passegin contínuament pel litoral, sols o en parella. Els camins de ronda han quedat com una singularitat del territori i són un ítem més del nostre patrimoni cultural. Com tot el que s'acaba considerant bonic i plaent, necessita un manteniment constant, que acaba recaient en les institucions més dèbils, que en aquest cas són els municipis. Perquè no passi el mateix que ha passat amb tantes altres coses, l'Associació d'Amics de la Unesco ha decidit presentar la candidatura dels camins de ronda com a patrimoni de la humanitat, benvinguda sigui si ha de servir per conservar-los i per ajudar a valorar també el que queda del nostre paisatge marítim.
