M he enamorat una vegada. Un amor «clàssic» dels que tothom accepta. Des del principi vaig entendre que estimar no és fàcil, no només pel simple fet de saber controlar i equilibrar els sentiments, sinó que també per la por del que pensaran els altres, de com parlar-ho amb llibertat amb amics, amb la família... Com expressar el que sents de per si, és difícil. I tenia -tinc encara- tot a favor, uns pares amb una mentalitat oberta, i com he dit, una relació que tota la gent entén per normal. Un noi i una noia enamorats, bé, almenys jo. Però aquest no és el tema del qual vull escriure -dels meus sentiments- sinó que ho vull fer sobre els sentiments d´altres persones, que a part de tenir les dificultats que l´amor i el sexe suposen, en tenen una altra: la mediocritat d´una societat. Em sorprèn, dia rere dia, el poc que hem -ha- avançat gran part de la gent que ens envolta, de gent que per mala sort tenen els mateixos drets que algú que, com jo, no s´ha deixat menjar per la ignorància i la maldat. Escolto sovint comentaris ofensius i veig amb continuïtat actes deplorables contra gent que l´únic que fa és estimar-se. O atraure´s. I no parlo de persones que passen dels vuitanta anys, parlo de la meva generació, dels que venen per baix i dels que tenim per amunt, d´una societat que s´atreveix a dir que ha progressat en aquest sentit, però que no ha fet. Que perillós és pensar i donar per fet quelcom que no s´ha ni pensat ni fet.
Fa uns dies, en un bar, un grup de tres adolescents asseguts a la taula del meu costat van començar a discutir sobre l´homosexualitat en veure dos nois saludant-se fent-se petons. Ja apuntava maneres. Un d´ells, sense gens de vergonya i com si d´una pregunta normal es tractes, va preguntar: «Què faríeu si el vostre fill fos gai?», «Jo no ho sé, la veritat» va afegir. Els altres dos van fer veure que pensaven -i dic fer veure per raons òbvies- i un d´ells va contestar «Espero que no em ´surti´ gai però si es dona el cas suposo que ho acceptaria, no hi ha més remei que fer-ho». Sí que hi ha més remei, i l´antídot és educar, tot passa per l´educació. D´això ells probablement no en tenen la culpa. Els pares, preocupats perquè no els «surti» -com va dir el jove filòsof a la taula d´aquell bar- un nen o una nena homosexual els és igual si els «surt» un nen o una nena ignorant i sense cap mena de valor. Igual que la majoria de la nostra societat. Així ens va. A mi el que em va passar pel cap va ser el que us he explicat al principi, com vaig patir -i gaudir- amb el meu primer amor i vaig emprenyar-me en pensar com de veritat patiran els que, no només hagin d´afrontar els seus sentiments, sinó que també ho hagin de fer contra una societat de mediocres. Mai entendré com algú no permet que dos -o més- persones s´estimin, sigui de la manera que sigui. Molts pensareu que la majoria no pensen com els nois d´aquella taula, però sí que és així, l´única diferència, és la manera d´expressar. No es tracta d´acceptar -aquí ningú ha d´acceptar res-, l´homofòbia no és un tema d´acceptació, és un problema que va més enllà d´això.
