La democràcia és la forma de govern menys imperfecta, les altres, molt pitjors. Una de les crítiques més severes es fonamenta en la mateixa essència de la democràcia: la seva bondat política intrínseca a donar veu a tothom. La seva generositat l'obliga a respectar totes les opcions polítiques, llevat de les violentes, i se sent obligada a acceptar els antidemòcrates, que l'aprofiten per destruir-la. Per procediment democràtic els nazis van encimbellar al poder Hitler, que va abolir-la per perpetuar-s'hi.

Des de la vinguda aparatosa de Trump s'està replantejant quins són els límits de la democràcia i han començat ja les retallades tot amenaçant la llibertat d'expressió i la lliure circulació de les persones. La sorollosa onada Trump ha esquitxat molts suposats demòcrates, especialment dirigents europeus, que han trobat en els excessos del president dels Estats Units la coartada per prendre accions que, anys enrere, s'haurien considerat atemptats a la democràcia i a la divisió de poders.

(Des de l'últim article que li vaig dedicar en la prehistòria del mes passat, en Trump ha reculat en una involució extraordinària en la recerca del seu estat més pur, més visceral. Recorda quan era un jove difícil que lluitava per no canviar el món contra els progressistes i els pares per corregir-lo el matricularen, quan tenia 13 anys, en un centre disciplinari rigorós, a l'Acadèmia Militar de Nova York. Un nen cosó, un perfecte gamberro; cal reconèixer que Donald Trump s'ha permès el luxe de fer a la vida tot el que li ha donat la real gana, un atribut només a l'abast de la classe adinerada).

(Va ser llavors quan el futur president dels Estats Units va preguntar-se existencialment, igual que el filòsof Descartes: «Quod vitae sectabor iter?» («quin camí seguirà la meva vida?»). Va dir-se: «Si un negre entra a la Casa Blanca el meu camí és fer-lo fora d'una puntada de peu». Aquest seria el seu destí històric, talment com si el déu presbiterià li exigís aquest servei per adreçar la societat americana tan corrompuda com les degenerades ciutats de Sodoma i Gomorra).

Perquè la depravació moral és un privilegi normal i històric dels rics, de la classe dominant blanca, com la gastronomia, l'art i l'accés a les universitats i als llocs de poder, però ara també els pobres volen ser perversos. Una permutació de valors ètics en tota regla. Fins aquí podíem arribar! Amèrica necessitarà un salvador per posar les coses al seu lloc i aquest seria ell, en Trump. La història americana reclamaria la seva presència i li marcaria la senda a seguir.

Aquest mes d'abril compliré 71 anys i en Trump en farà també 71 el mes de juny. Compartim per edat alguns referents polítics. Ell ha percebut la realitat des d'un gratacels de Nova York, jo des d'un pis de la ciutat de Girona. No obstant hem vist desfer-se l'imperi comunista, el sorgiment de l'islamisme en la seva vessant terrorista, la presència de la Xina com una gran potència econòmica, el problema de la immigració i la sortida de la Gran Bretanya de la comunitat europea. Ambdós no hem vist trencar-se el món en una tercera guerra mundial, però sí que hem observat com es provocaven guerres per interès econòmic. Tothom aspira a ser l'amo indiscutible del món. Ho va intentar l'URSS, el capitalisme de matriu anglosaxona, els fonamentalistes islamistes, com la sibil·lina Xina. Trump vol agafar el ceptre del poder total i coronar-se.

(En Donald Trump coquetejà amb la idea de dedicar-se a fer negocis des de la política i a presentar-se com a candidat pel partit republicà, tanmateix ha sabut esperar que les condicions socials i econòmiques li fossin propícies. Se li va presentar la gran oportunitat quan observà les depauperades classes mitjanes dels homes blancs, que veien amenaçats els seus llocs de treball per culpa dels immigrants i com el Partit Demòcrata havia immoralitzat la vida pública americana. Estava tan convençut que seria president que quan l'Obama el va ridiculitzar en un sopar, en Trump es limità a dir-li «Jo entraré a la Casa Blanca i tu m'obriràs la porta»).

Trump ha clavat un cop de puny a la taula de l'univers democràtic i ha proclamat sonorament: «S'ha acabat el bròquil, fins aquí podíem arribar!». Ha insinuat de forma rotunda el que molts blancs no s'atrevien a manifestar: «Sóc orgullosament racista, xenòfob, misogin i patriòtic». Molts ciutadans europeus s'han emmirallat en ell, han tret els seus dimonis interns i voldrien que el seu estat sortís definitivament de la comunitat europea, desitgen acabar amb una solidaritat socialment feixuga i econòmicament onerosa, anhelen recuperar el seu país original sense immigrants pobres, recuperar les fronteres per fermar-les bé i activar de nou la seva moneda nacional. Ja n'hi ha prou d'experiments socials i morals pervertits; la democràcia no pot servir pel llibertinatge i veure com es casen en matrimoni dos homosexuals o dues lesbianes, contemplar estoicament com foraden les fronteres els immigrants per robar-nos els llocs de feina i abusar de la nostra llibertat.

La influència de Trump en el món occidental es nota envalentint els polítics dretans fent-los més atrevits i més xarlatans, fins alguns partits porucs teòricament d'esquerres no s'atreveixen a contradir els excessos.

A l'Estat espanyol en Rajoy ho ha aprofitat per polititzar més el poder judicial, i amb la complicitat del PSOE ha retallat la democràcia per defensar més la unitat sagrada de la pàtria espanyola tot impedint que els ciutadans de Catalunya s'expressin en un referèndum. Ara bé, en Mariano Rajoy, comparat amb el fenomen hiperbòlic Trump, és un bon demòcrata perquè ell de moment no ha prohibit el matrimoni entre homes i no ha construït un mur en el mar entre l'estret de Gibraltar i el Marroc.

Racistes i misògins del món, uniu-vos!