Més del noranta per cent de la població de Catalunya viu en una petita franja del país, que equival a una tercera part de l'extensió territorial de Catalunya. És la franja que va de la costa a l'entorn de l'AP-7. Una franja on es concentren gairebé el 95% dels catalans. D'aquests, la gran majoria viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, però en la resta del territori es repeteix la premissa: la població es concentra a la costa i a l'entorn d'aquesta via de prosperitat que és l'autopista. Aquest no és un fet nou. De fet, fa anys d'aquesta tendència, però en els darrers anys s'ha consolidat d'una manera preocupant.
Tenim dues Catalunyes. Una, petita, on viu més del noranta per cent dels catalans amb una de les densitats de població més altes d'Europa i l'altra, gran, on viu molt poca gent.
La concentració de la població a l'entorn de la costa i les grans infraestructures del transport és una tendència mundial, però en molt pocs llocs es produeix un desequilibri tan gran com a casa nostra. En la majoria de països del nostre entorn, hi ha un equilibri de població més clar i han sabut consolidar en les zones més rurals nuclis urbans dinàmics i potents.
L'equilibri territorial de Catalunya és, a dia d'avui, una quimera.
Però és que més enllà d'aquesta evidència, fa poc hem conegut noves dades sobre aquest despoblament. I és que al llarg dels anys de crisi econòmica -2008-2015- la Catalunya rural ha perdut població, però ha estat especialment evident entre els pobles més petits.
Segons l'Idescat, el 60% dels municipis petits de Catalunya han perdut població durant la crisi. Si mirem la distribució d'aquests municipis, veurem que llevat de les Terres de l'Ebre, els municipis petits de menys de mil habitants que es troben a vint quilòmetres de l'AP7 no només no han perdut població, sinó que n'han guanyat. Pel que fa a la costa, només a l'Empordà es conserven municipis tan petits en entorns costaners, a la resta del país els micromunicipis costaners han desaparegut. És, doncs, a la resta del país, a la Catalunya interior, a Lleida i als Pirineus on es produeix aquesta baixada de població.
És evident que tot això va lligat al model econòmic i a la crisi de la pagesia, que és molt evident a casa nostra i que en canvi a d'altres països de l'entorn, França n'és el millor exemple, han aconseguit que l'agricultura gaudeixi de molt més bona salut.
Tot i així crec que és l'hora que el desequilibri territorial de Catalunya es converteixi en un dels temes de debat del país, ja que de ben segur és un del reptes més importants que té Catalunya els propers anys. Per tot el que significa: serveis, infraestructures, abandonament del camp i expansió del bosc, recursos, etc.
El creixement poblacional d'aquesta Catalunya interior i dels Pirineus hauria de ser un dels objectius de país per a les properes dècades. Incrementar aquest desequilibri cap a la costa, tindrà uns enormes costos ecològics, econòmics i socials.
Cal reconèixer que hem fracassat una mica tots i que algunes de les polítiques que s'han portat a terme no han acabat portant bons resultats. Per exemple, l'aposta de facilitar l'expansió de granges d'engreix en municipis petits ha resultat un fracàs, ambientalment i poblacionalment parlant.
Si ens fixem en el mapa dels municipis de menys de mil habitants de Catalunya, veurem que a part de l'entorn de l'AP7, hi ha una zona, la Garrotxa, on aquest despoblament no només no s'ha produït sinó que s'ha capgirat i aquests micropobles han guanyat població durant la crisi. Crec que podem treure conclusions del que ha passat a la Garrotxa durant aquests anys per veure com podem revertir aquest despoblament.
En primer lloc, la Garrotxa té una capital urbana amb un dinamisme evident com és Olot. Aquest element és imprescindible per garantir el dinamisme demogràfic en els micromunicipis. Si ens hi fixem, la majoria dels pobles petits a un quart d'hora d'una ciutat mitjana dinàmica, no pateixen despoblació, ans al contrari. Passa el mateix amb els pobles de l'Empordà amb Figueres, del Gironès amb Girona o Osona amb Vic. Els municipis petits passen a ser una oferta residencial més per a la gent que treballa en aquestes ciutats i a la inversa, les capitals dinàmiques properes als municipis petits són generadores d'oportunitats laborals que fan que la gent es pugui quedar a viure al poble.
Veurem com aquesta capacitat de retenció al territori és inversament proporcional a la mida de la capital de comarca. Per sota de vint mil habitants, aquesta simbiosi comença a fallar.
Si es vol frenar el despoblament rural, cal una aposta clara per les capitals de comarca de la Catalunya central i el Pirineu. Cal que creixin i que siguin més dinàmiques econòmicament, i per això cal una aposta clara del govern.
En segon lloc, en plena crisi econòmica, el 2009 es va inaugurar el túnel de Bracons que va permetre crear l'eix Vic-Olot. Un eix que cada any ha incrementat el nombre de vehicles i que sens dubte ha afavorit l'intercanvi entre la Garrotxa i Osona. Les infraestructures que connecten el territori amb altres zones urbanes frenen la despoblació i faciliten el creixement demogràfic en les zones rurals. És evident que el túnel de Bracons no és l'AP7, però és capaç de generar noves oportunitats laborals i/o residencials. Igual que l'Eix Transversal o tantes altres infrestructures viàries i ferroviàries.
Si es vol evitar el desequilibri territorial, cal, doncs, fer una aposta clara per les infraestructures com a motor equilibrador. Unes infraestructures sostenibles i que estiguin clarament justificades.
I finalment, la Garrotxa ha estat capaç de consolidar una infraestructura turística al voltant de l'entorn natural que no ha tendit només a consolidar-se en la capital, ja que el que la fa singular és que tota la comarca forma part de la mateixa oferta, amb una preeminència d'oferta d'allotjaments i gastronòmica en municipis petits. La majoria dels municipis de la comarca han sabut sumar-se a una oferta turística rural que acaba generant oportunitats laborals a tots els municipis de la comarca.
També és cert que la Garrotxa no ha estat ni molt menys la comarca que més ha crescut demogràficament en les darreres dècades però sí que ha sabut construir un model propi que evita la despoblació i que pot ser un mirall per la Catalunya que se'ns buida.
