Catalunya va tenir un important passat jueu, que de fa uns anys estem recuperant: Girona, Besalú, Castelló d'Empúries, Barcelona, Palma, Tortosa... Hi ha ciutats, que també tenien calls, que encara no s'han apuntat a aquesta positiva tendència, bona per a la cultura, l'economia i el turisme, com Banyoles, Montblanc, etc. Algunes d'aquestes ciutats tot just ara s'han desfet de l'organització Red de Juderías de España-Caminos de Sefarad, una organització ultraespanyolista i manipuladora de la història, que considera que no existien els jueus catalans i que tots eren «espanyols», és a dir sefardites, cosa que és falsa. Però encara hi ha qui proposa dolços sefardites, i botigues situades en aquest entramat ideològic, com la del Call de Girona, al costat del centre Bonastruc ça Porta.
Com deia Joan Fuster, i com s'afanyen a assenyalar antropòlegs i historiadors -de Marvin Harris a Pierre Vilar-, no solament «mengem pels ulls», com diria la saviesa popular, sinó també que «mengem pel cap»: és a dir, els productes i plats poden tenir una forta càrrega simbòlica. O literària: quantes pàgines -a vegades trivials- no ha fet escriure la maleïda magdalena de Proust! Pràcticament totes les cultures i pobles han desenrotllat simbolismes de caire religiós, històric o literari referents a algunes menges.
Els espanyols deien « marranos» (de l'àrab, muharram, prohibit) -és a dir, porcs, bruts- als conversos jueus en referència al simbolisme del porc (evocat pel mateix Cervantes, jueu secret). A Mallorca, els xuetes havien de demostrar la seva adhesió a la societat cristiana amb el consum públic de «xua» (xulla o cansalada), mentre que hom recreava dolços jueus o àrabs -com l'ensaïmada- fent-la, justament, amb saïm o llard. Si no vols caldo, dues tasses!
Els jueus, de fet, no tenien una cuina pròpia: com deien els jueus medievals catalans, «rabinitzaven» els plats i dolços del país. Això volia dir que havien de complir les normes bàsiques de puresa kosher -no utilitzar derivats del porc, no menjar postres làctics amb la resta de menjars-, etc. Altrament, la cuina i la pastisseria medievals catalanes complien, conscientment o no, les normes kosher: solien utilitzar oli d'oliva en detriment del llard i substituïen la llet de vaca per llet d'ametlles, pràctiques compatibles amb l'alimentació jueva.
Per la resta, els dolços jueus eren idèntics als que es feien a la nostra Edat Mitjana, tal com explico al meu llibre La cuina medieval i renaixentista: moros, jueus i cristians. Devien fer cremes i flams al forn -com encara avui fan els jueus sefardites (tot i que els jueus catalans no ho eren) d'Istanbul-, menjar blanc, flaones i flaons, pastissets o crestes, postres amb fruits secs i mel, bunyols i d'altres que trobem, amb profusió, sobretot al País Valencià i a les Balears. Molt sovint no sabem si eren jueus, però sí que corresponen a les normes kosher, tot formant d'un entramat mediterrani més general.
