La reunió de les quatre primeres economies europees a Versalles a principis de setmana te un caràcter simbòlic -per primera vegada el nord (l'eix fundacional França - Alemanya) reconeix com a motors europeus els països del sud (Itàlia i Espanya)- i un fort contingut polític anunciant que es comprometen a avençar coordinats i amb decisió cap a la unitat europea. La política proteccionista i aïllacionista del president dels EUA anima a aprofundir aquest camí unitari perquè cal una Europa cohesionada i forta, capaç de garantir la seva seguretat i defensa, i la fortalesa i competitivitat de la seva economia. S'ha de sumar quan ens volen dividir. Treballar per la pau enfortint una força de dissuasió (forces armades conjuntes) i una intel·ligència (serveis secrets) autònomes i eficients. És la manera de garantir la llibertat i l'autonomia d'Europa enfront de les temptacions aïllacionistes americanes i l'expansionisme de la Rússia de Putin. Una Rússia cada dia més capficada a intervenir i desestabilitzar els Estats europeus alimentant i ajudant tot el que pugui ser desintegrador: ultres, antisistema, independentistes... Es poden assenyalar prioritats diferents i millors formes de cooperació; però l'essencial és que Europa reaccioni i avenci entenent els problemes i reptes als quals s'enfronta. Curiosament, és en aquests moments que la CUP i l'ERC gironines, allunyades del món i de la vida, amb afany de provocació i obsesses amb Espanya, volen que l'Ajuntament de Girona, que no té cap mena de competència en el tema, enlloc de preocupar-se pels problemes que atabalen als gironins es dediqui a fer un brindis al sol i veti -quan no pot ni vetar ni decidir- que uns quants soldats de l'exèrcit pertorbin la tranquil·litat de senglars i esquirols marxant per les Gavarres. Es declaren pacífiques, pacifistes i unes quantes grandioses paraules més. Els de la CUP, precisament. Els que comprenien la «socialització» del dolor provocada per ETA, la Kale borroka que intentaren importar als nostres carrers, la simpatia per la branca política de l'exèrcit basc d'alliberament nacional anomenada Herri Batasuna i, en resum, per la lluita armada com a manera de fer política. No és doble personalitat i cinisme pur. És infantilisme, mainada que de tant en tant ha de fer un pet sorollós perquè vol que es noti la seva presència.
