Els cuiners més famosos de l'època romana, com els Ferran Adrià d'avui, ja avorrien el personal sortint al menjador i declamant -tal com hem copiat dels francesos, amb redundàncies, articles innecessaris i diminutius carrinclons- una ridícula literatura, de gust més aviat kitsch, per descriure els plats: «les verduretes de l'hort (seran de la ferreteria?) amb el seu perfum de fum d'algues negres». Però sembla que els romans no s'estaven d'osques, i davant de la llauna discursiva de l'amo de la casa -el cuiner no sortia, ja que solia ser un esclau grec-, arrencaven a córrer, i no es quedaven extasiats -com nosaltres, com si se'ns aparegués la Verge Maria amb els secrets de Fàtima-. Horaci explica un d'aquests àpats, en el qual l'amo de la casa comença a enumerar i comentar el menú -a l'estil d'alguns cuiners o mestres actuals- fins a la fugida de tots els convidats.
Com a mostra, un menú d'un restaurant de Sitges ( i podria ser de qualsevol altre indret): « Ensalada verde de la huerta. Minihabitas a la menta con jamón de pato. Ensalada de bacalao, tomate y patata al vinagre de módena (sic). Fideua (fideo fino) con almejas y sepia (sic). Solomillo de ternera al gusto (roquefort, pimienta, rosinni, café de París) (sic). Suquet de rape costa dorada (sic). Rodaballo al perfume de perejil. Leche frita con cutís de arándanos (sic). Crema catalana casolana (sic). Crepes zusset (sic)». Ens preguntem on aprenen ortografia i els noms dels plats alguns cuiners: fideua (per fideuada, o, fins i tot, fideuà), cutís -que, és de suposar, vol dir coulis, culís, zusset per Suzette... Els anglesos també es poden fer un fart de riure o, simplement, es troben amb una grossa sorpresa: l'arròs caldós és traduït rice soup, hake (lluç) és make, mousseline és muslin (sic) i la crema catalana (en anglès catalan custard), és catalan crem bruleé (sic): és a dir, no n'encerten ni una. Naturalment, el català és absent d'aquesta carta. O, si de cas, és un «perfum», com el de julivert o d'alga negra.
També tenim les modes de posar noms tan llargs als plats com curta és la quantitat, o anomenar melós el que són les galtes de vedella -deuen considerar pagès dir-ne així- i altres collonades.
Fins i tot a les mostres gastronòmiques -sovint corregides pels serveis de català dels ajuntaments- hi continuen apareixen errors de campionat: xarrup per sorbet (que és perfectament correcte), escalibada (per escalivada)...
I la cosa s'accentua en les traduccions en altres llengües de la carta del restaurant: els peus de porc es deixen tal qual (la forma correcta és manitas, la col ( cabbage) esdevé garbage (escombraries) i un munt d'exemples que he pogut recollir. Ara bé, els qui se'n duen la palma són alguns restaurants xinesos, que sovint solen fer les traduccions a través del Google Translator, i ens dona perles vistes en diverses cartes com crap (literalment merda, per cranc), testicles de calamar (per tentacles), fish nautical fashion (per peix a la marinera), piglet spit -o sigui, porquet amb escopinada- i, per no cansar-los més, potatoes with lamp ( làmpada, per lamb, xai; vist a la Platja d'Aro)... Però això ja no és kitsch, sinó que entra en la categoria del surrealisme.
