L any 1945 Aurora Bertrana, una dona inquieta, audaç i compromesa, va acceptar la proposta del seu amic Jean de Montmollin i va afegir-se a una missió humanitària en un dels indrets més castigats durant la Segona Guerra Mundial. Etobon era un poble francès on els nazis havien afusellat tots els homes. Tots menys un, que va sobreviure amagat i va anotar un diari d´aquells fets que va servir a Aurora Bertrana com a estímul i base per narrar aquella tragèdia. De fet, Bertrana va quedar tan trasbalsada per aquella història, que en va escriure dues novel·les i un conte: Entre dos silencis, Tres presoners i Un pomell de violes. «El país, (...) no l´he oblidat, i encara menys les camperoles i llur tragèdia tan noblement i heroicament suportada. Vull dir que encara que el meu cos romangués uns mesos curts en aquella regió (...), ells, paisatge i camperols, ocupen un gran lloc en el meu esperit».
Són uns textos colpidors, durs, d´una amargor que cala fins al moll de l´os. Però alhora són textos d´una gran bellesa, d´un lirisme que convida a la reflexió perquè ens enfronta a la maldat, a la revenja, a l´absurd de la guerra i a la irracionalitat del sistema, però també ens obre una escletxa al perdó, a la redempció i, doncs, a l´esperança. Són, a més, un dels escassos testimonis de les barbaritats de la Segona Guerra Mundial que trobem en la nostra literatura.
Les dues novel·les havien d´haver format un sol volum, però quan Aurora Bertrana va tornar a Catalunya el 1949, després de l´exili, no va trobar editor en català i va escriure la primera part en castellà: Cementerio de fusilados, que ni Lara ni Plaza no li van voler publicar. Gràcies a la intervenció de Xavier Benguerel, la novel·la es va publicar en català al «Club dels Novel·listes», que dirigia Joan Oliver, traduïda per Joan Sales. Bertrana, però, es mostra indignada amb la traducció de Sales i així ho expressa a les seves memòries: «Es va permetre de modificar una pila de coses, modificacions de les quals no em vaig assabentar fins molt temps després perquè no m´havien donat les galerades (...) El caprici incomprensible d´en Joan Sales, modificador impenitent de textos aliens a ell confiats, va privar-me del goig d´enviar un exemplar del llibre al meu amic, perquè en llegir la dedicatòria i veure el seu nom de fonts convertit en Johann, el menys que hauria fet és prendre´m per una esnob o una guillada. Jean de Montmollin, gràcies a l´intervencionisme patològic d´en Joan Sales, ignora que li vaig dedicar la meva obra inspirada a Etobon durant l´expedició de socors que ell dirigia».
