De què ha d'informar la premsa, em refereixo a tots els serveis públics i privats que es dediquen a proporcionar notícies al públic? Quina és la notícia digna d'interès i quina no ho és? La premsa selecciona la gran quantitat de fets i declaracions de la jornada i en transforma algunes en informacions; la tria la filtra el cap del periodista o l'equip de redacció d'un diari o d'un telediari, disposats a complir un servei social, però sotmesos a una forma personal determinada de pensar, una ideologia, o a la voluntat i benefici de l'empresa o del partit que d'alguna manera controla la televisió pública o el canal televisiu privat.
La majoria de la gent només llegeix i veu el que vol llegir i vol veure i normalment fora d'aquest profit personal no hi ha cap curiositat per llegir i veure el que altres persones llegeixen i veuen. Actualment s'ha radicalitzat la societat consumidora de notícies en bàndols propiciats pels equips de futbol, pels partits polítics o per interessos gremials o professionals. Informen, desinformen? Desvien l'atenció del lector perquè no presti atenció a uns fets o declaracions que atempten contra la seva línia editorial (els legítims negocis de l'empresa) o contra el partit al qual serveixen del qual són massa sovint la veu de l'amo que els paga els sous.
Existeix l'objectivitat informativa? No, clar que no, si així fos tots els diaris i televisions comunicarien el mateix i només existirien superficials diferències formals i estilístiques, endemés l'objectivitat és avorrida i millor el contrast subjectiu entre uns i altres. Tanmateix, és immoral que sota la bandera de la llibertat d'expressió el periodista faci onejar a posta falsedats, mentides, manipulacions, etcètera, emparant-se en la bandera de la llibertat d'expressió.
Algun lector pensa probablement que les imatges sí que són imparcials, del tot objectives, i que els hem de conferir més crèdit que a les paraules tot aferrant-se a la idea que una imatge val més que mil paraules. Prefereixen la imatge que els comentaris o interpretacions de la realitat manejada pels periodistes o els tertulians habituals. Matisem, emperò, el valor de la imatge: una imatge pot situar-se en la portada d'un diari o en l'encapçalament d'un telenotícies; en un diari apareix més grossa i ocupa el centre de la portada, en un altre, més petita i la trobem a baix o a una cantonada, com també els titulars que l'acompanyen difereixen. Una televisió pot dedicar a la imatge o la seqüència més temps, en unes altres, menys.
L'opció del director o dels redactors pot influir subjectivament en el tractament de la imatge. Si fos una imatge rigorosament objectiva, una veritat irrebatible, seria universal. Això no passa. Un atemptat a Londres, a Barcelona, a París, serà vist dramàticament i tràgicament pels lectors i els espectadors occidentals, en altres països la notícia no anirà carregada de tant dolor social i adquirirà un significat menys punyent, menys de denuncia.
L'objectivat és subjectiva, ja sé que la lectura literal del que he escrit és paradoxal i que l'objectivitat és aliena al subjecte, però sense ell no tindria sentit; vull indicar que l'objectivitat la crea sempre el subjecte, el propi subjecte afectat per un objecte extern, així és, doncs, una reacció subjectiva als estímuls extrínsecs, i el que pot ser objectiu per a uns (el tractament d'una notícia) no té perquè ser-ho per uns altres, que consideren que l'informador ha esbiaixat molt capciosament la dada objectiva.
Els partits de l'oposició sistemàticament, tal com exigeix el seu guió, critiquen com el partit de govern acostuma immiscir-se en la realitat per modelar la informació, tenen raó, i el govern, com determina el seu guió, ho nega en rodó. Tots els governs afaiçonen l'objectivitat per servir-la als seus consumidors, als seus clients electorals.
La premsa radicada a Madrid ha fet circular que se sent assetjada per Podem i algunes televisions han esbombat que els dirigents i militants d'aquesta formació són malparlats, ofensius i usen les xarxes socials per difamar reputats periodistes. No és pas el primer cas a la història. Recordo que el president Montilla va fer dimitir Toni Bolaño, que emprava un llenguatge tavernari i va amenaçar un periodista, en Barbeta, de La Vanguardia. També Alfonso Guerra va ser molt dur amb la premsa de dretes i en el 2014, abans-d'ahir, Felipe González a Jiménez Losantos (al qui anomenava Jiménez «Losdemonios») li cantava sovint les quaranta. Amb igual duresa es manifestà el PSOE contra alguns diaris durant el vergonyós període del GAL. I el mateix fa el PP.
A l'Estat espanyol els mitjans gràfics com visuals estan contra del procés sobiranista, amb més virulència uns que altres; aquí hi ha una informació més contrastada. Uns molt a favor disposen d'un mercat que compra el producte, altres més ambigus, malgrat que deixen entreveure en la línia editorial que hi estan en contra i també tenen els seus clients fidels. Els propietaris de les editorials tenen tot el dret de defensar els seus interessos, igual que qualsevol empresari o botiguer.
Com a articulista sóc partidari de la pluralitat d'idees, perquè un aprèn dels altres. Llegeixo i miro televisions que molts es neguen a llegir i veure. M'agrada conèixer criteris diferents i si em semblen exagerats o falsos ja procuro garbellar. L'home és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis, però si els silencis són imposats o covards també esclavitzen, per això em sembla raonable deixar que les persones s'expressin en llibertat i manifestin el que pensen sense por.
