Vist des d'una perspectiva no gaire optimista, el 60 aniversari de la Unió Europea va tenir solemnitats de funeral. Els presidents de Govern dels 28 països que encara la integren es van reunir a Roma i es van fer una foto, d'aquestes que en diuen de família, a la Capella Sixtina juntament amb el papa Francesc, que va voler ressaltar simbòlicament el paper preeminent de l'Església catòlica en la construcció de la identitat europea. I, potser inspirat per la imponent representació del Judici Final que va pintar als sostres Miquel Àngel, va voler el Papa alertar els governants allà reunits sobre el «risc de mort» de la UE si es perd el sentit del seu camí.

«Sovint es té la sensació -va dir Bergoglio- que s'està produint una separació afectiva entre els ciutadans i les institucions europees. Els pares fundadors ens recorden que Europa no és un conjunt de normes que s'han de complir, o un manual de protocols i procediments a seguir. És una vida, una manera de concebre l'home a partir de la seva dignitat». Després els va retreure la seva falta de solidaritat efectiva amb els emigrats i els joves sense feina. Sense necessitat que ho adverteixi el Papa, no corren bons temps per al projecte de la Unió Europea. Gran Bretanya l'ha abandonat després d'un polèmic referèndum; França i Alemanya s'acosten a dues eleccions decisives en què socialdemòcrates i conservadors han d'enfrontar-se a poderoses forces antieuropeistes; i el nou president dels Estats Units ha fet palesa la seva hostilitat cap al que despectivament ha anomenat el «consorci».

Per si tot això fos poc, els presidents de França, Alemanya, Itàlia i Espanya han acordat donar suport a una Europa de «dues velocitats», un projecte no massa ben vist per la resta de nacions associades. Des de l'inicial Tractat de Roma (25 de març de 1957) mai va ser fàcil ni va deixar de ser polèmic el projecte de construcció europea. Entre altres coses, perquè un dels països vencedors de la Segona Guerra Mundial, com Gran Bretanya, va ser sempre reticent a ella. Primer, creant un organisme competidor com era l'EFTA, i després (vist el pròsper desenvolupament del Mercat Comú) integrant-se en especials condicions un cop desaparegut d'escena el general De Gaulle que havia vetat per dues vegades el seu ingrés. Quan jo estudiava Dret, la premsa de l'Espanya franquista encara tractava amb sentiments de pretendent rebutjat el projecte europeu al qual citava despectivament com l'«Europa dels mercaders».

I tot just hi havia veus favorables, com la del catedràtic Teodoro López Cuesta, que havia fet la seva tesi del doctorat sobre aquest assumpte. Després, va entrar en escena el senyor Alberto Ullastres (autor del Pla d'Estabilització) que va ser nomenat ambaixador davant el Mercat Comú, on va demanar reiteradament, i sense cap èxit, una integració que mai va poder donar-se per la condició dictatorial del règim. El senyor Ullastres, que pertanyia a l'Opus Dei, era un home seriós i ben vestit (també portava barret) que es va fer molt popular gràcies a les seves anades i vingudes a Brussel·les.

El que hagi de ser de la UE i de l'euro encara està per veure. Entre els seus efectes benèfics molts citen l'absència de guerres entre nacions abans enemigues. No seria poc aquest mèrit.