El proper dia 21, i segons què passi al PSOE, podria haver-hi un canvi polític substancial a Espanya, a Catalunya en particular i, de retruc, també a Europa. Si Pedro Sánchez guanya les primàries del PSOE, li caldrà mostrar fortalesa per mitigar els efectes de l´assetjament de Podem. Per exemple, aconseguir un pacte de govern amb Iglesias i Rivera -«la política fa estranys companys de llit, Fraga dixit-, i presentar una moció de censura constructiva que li donaria, automàticament, el govern. La composició d´aquest govern seria, òbviament, el punt clau per a l´èxit del projecte; l´escull principal, però no insalvable, la visió i la impaciència polítiques de Pablo Iglesias. En un escenari com aquest, Rivera es podria treure l´etiqueta de marca blanca del PP, i podria desplegar les seves perspectives de futur. Dues vicepresidències -una de de política i una altra d´econòmica- podrien desfer els dubtes i la pressió dels egos. I adeu, PP.

Però no s´acabaven aquí les possibilitats del plantejament. No cal dir que el control socialista del sud-oest europeu podria contagiar altres països mediterranis de la UE o, si més no, podria forçar el grup centreeuropeu a dissenyar una política més adequada al reflux antineoliberal sorgit en el nou mapa continental. I, per acabar, una guíndola que li donaria un èxit transcendental a Espanya: proposar a Catalunya un pacte fiscal similar al basc. No el referèndum, és clar. L´excusa és perfecta: faria el mateix que la dreta durant la Transició, quan l´UCD va oferir aquest pacte a Pujol, que no el va acceptar.

I em vaig despertar amb un regust agredolç. Em quedaria sense independència? Perquè Catalunya diria que sí.